Gaudir del present blau

Amb la victòria èpica de diumenge passat, el Lleida Esportiu ha arribat en vuit jornades als 19 punts. Diuen els números que per fer el mateix la temporada passada necessitàrem setze partits, amb la gran diferència que encara no havia aterrat l’actual míster Viadero (a qui tothom assenyala com a culpable d’aquest canvi de mentalitat). És a dir, que vàrem necessitar tota la primera volta per arribar a aquesta xifra, i no com ara que amb un quart de la lliga ja som líders de Segona RFEF.O sigui que d’un any a l’altre les coses han canviat com un mitjó. I si bé és veritat que queda tot un món, també ho és que la dinàmica, la confiança i la desinhibició d’un equip que ja no té res a perdre –ara falta que la premsa anunciï la salvació matemàtica– pugui convertir-se en un equip per aspirar a ascendir de categoria. I pel camí els de Viadero semblen disposats a continuar mostrant el millor futbol que es fa a Segona RFEF, amb un joc ofensiu que espanta, amb gols per divertir la graderia i amb un potencial enorme per aixecar partits que es posen difícils com els del cap de setmana passat.A banda de tot això, considero que cal arreglar alguns aspectes al club per poder ser clarament aspirants a tot. I reitero que a tot! El club ve d’un passat torb i opac, i amb ganes que resolgui (judicialment o no) tots els mals que arrossega, però també té un futur complex. Es dedueix que durant els pròxims mesos la gestió (que no la propietat) podria canviar, saber com sortirà de la delicadíssima situació econòmica en la qual està immers (i la seva viabilitat) i si el seu futur continuarà lligat a Dr. Fleming o no. La cita “Una ciutat, un sol club” depèn exclusivament de Pereira. El gallec sap que la gestió d’un club esportiu es basa a saber gestionar les emocions de l’afició i tenir la sort que la pilota entri. Ara seria el moment en què l’actual gestor fos generós amb els diners que hi ha posat (no busqués fer-hi negoci) i explorés amb altres clubs del territori les vies per fer un bon projecte esportiu, sòlid i únic per a Lleida. Si ell aconsegueix enterrar un passat que ho entorpeix tot, a l’afició només ens quedarà viure intensament el present i deixar-nos emportar (sense fer-nos partícips) de com el futur es va escrivint.