Censura exposada

Tatxo Benet viu uns dies amb intensitat mediàtica. A més de les responsabilitats que ara assumirà com a nou màxim dirigent de Mediapro, després que hagin acomiadat el seu soci Jaume Roures, el lleidatà ha inaugurat a Barcelona el Museu de l’Art Prohibit. Aquest nou projecte està situat a la modernista Casa Garriga Nogués (antiga seu de l’Enciclopèdia Catalana, Fundació Mapfre...) i se suma a d’altres que ell ja té en l’àmbit cultural, com l’atractiva llibreria Ona. Amb Tatxo compartim gustos, a més de la bona cuina catalana, ens uneix l’art i poder-lo col·leccionar. Tots dos hem acotat el seu creixement i posem ordre basant-nos en una temàtica. Ell l’ha vinculat a obres agredides, denunciades o retirades de museus, i en el meu cas a peces d’artistes lleidatans del segle XX. Tornant a l’espai barceloní, el museu acull més de 40 obres (de més de 200 que en té la compilació) de grans artistes i autors cancel·lats. És una col·lecció jove, ja que la va iniciar el febrer del 2018 amb la icònica peça Presos polítics a l’Espanya contemporània que va prohibir la fira Arco de Madrid. De totes les obres en recomano: la de León Ferrari Civilización occidental y cristiana, Los Caprichos de Goya, el Piss Christ de l’Andrés Serrano, Suite 347 de Picasso i les mediàtiques Always Franco d’Eugenio Merino i Shark de David Cerni. Tatxo Benet diu: “Per censurar una obra s’ha de tenir poder, però, alguns cops, tan sols fa falta algú que es planti davant l’obra amb un ganivet i vulgui malmetre-la.” Tant de bo aquest Museu es pugui convertir en un espai referent de reflexió contra la censura i a favor de la llibertat d’expressió. Desitjo que Lleida es pugui beneficiar d’alguna obra, igual com ja es va fer fa uns anys amb el Museu de Lleida omplint els buits de les obres de la Franja “espoliades” pel Govern d’Aragó amb peces prohibides del Tatxo. El poder provoca que les obres se censurin, però també el poder provoca decisions imperdonables per culpa dels mals gestors que les dominen. Si una obra d’art censurada s’avé a la nostra manera de pensar, és art prohibit digne de ser mostrat al públic. Ara bé, quan la decisió d’on s’ha d’exhibir recau en mans d’un jutge durant un 155, aquí no hi ha ni opinió ni llibertat, sinó un poder covard.