Manipular el passat

Hi ha realitats que han entrat amb força al debat públic i han acabat incidint en tots nosaltres. Això val per a la identitat sexual i el feminisme, que mai com ara s’havien mostrat tant en pantalla i amb tanta consciència d’abordar-los. És cas similar amb el racisme, que també hi era present. En l’actualitat, com a mínim, tots tres aspectes comencen a debatre els vells costums. Ens sobta veure que pel·lícules de fa 2 o 3 dècades, les que encara les col·lacionem com a “modernes”, ara les hem etiquetat com a masclistes o xenòfobes, però en el fons el que sobta més és que en el seu dia no fóssim capaços de distingir-les d’aquesta manera. En això consisteix la veritable transformació de les coses. Ara s’ha pres un nou dictamen, i en un no res hem canviat la forma de mirar-ho i d’entendre-ho. Evidentment que queda molta feina per fer, perquè es vulgui o no vivim en un perill constant, i més tenint en compte que aquells que ho promulguen cada dia tenen menys vergonya a l’hora d’intentar-ho. Però és cert que hem avançat en unes quantes realitats, i la prova és que ara hi ha qui s’ho pensa dues vegades abans de reincidir en el tractament de la diversitat. Ara bé, crec s’ha de defensar el que pertoqui respectant les veritables necessitats de l’art d’explicar històries. Dit d’una altra manera, sovint la xenofòbia i el masclisme d’un relat no emanen de la mateixa ficció, sinó de l’època o el context social que evoquen. No són pel·lícules o sèries xenòfobes o masclistes, sinó pel·lícules que parlen d’un temps xenòfob i masclista. Quan es confonen els termes no només hi perd l’obra d’art, sinó que ho fa la seva percepció també. No mostrar una cosa en pantalla no la fa desaparèixer; encara més, el que s’aconsegueix és convertir-la en un fruit prohibit o en una excentricitat. L’horror l’hem de poder mirar de cara, perquè intentant amagar-lo aconseguirem fer el joc a aquells que el volen convertir en un estil de vida. Tornar a reproduir un film de fa vint o trenta anys que abans t’atreia i que ara t’ofèn és un exercici fins i tot sa. Això és, sens dubte, el que anomenem esperit crític. Cal prendre l’existència d’aquestes rancúnies com el recordatori, traumàtic però important, de la necessitat de no tornar enrere.