Política gremial

Un bon nombre de ciutadans creu que actualment existeix una manca alarmant de líders polítics. I tenen tota la raó! La transició va donar personatges que a part de la seva vàlua personal també tenien autoritat moral. És per això que se superaren molts entrebancs per tal de consolidar un estat democràtic. Suárez, González, Carrillo, Fraga, Pujol, Arzalluz, Tierno-Galván en són alguns exemples. Certament, alguns d’ells amb llums i ombres, però en els moments complicats varen saber arribar a acords, malgrat els poders fàctics empresarials, militars o de la mateixa premsa. Dic això perquè avui en dia la política estatal s’ha endinsat en un camp on els insults i les provocacions són a l’ordre del dia. No hi ha espai per entesa o diàleg entre les formacions i això empobreix la classe dirigent. La pugna entre el PSOE i el PP n’és un clar exemple i les sessions de control al govern són un espectacle lamentable. Els responsables dels partits es dediquen més a restar que no pas a sumar. Es tracta d’anar a la contra, en lloc d’anar a favor. No interessa l’acord o el consens, sinó que està de moda dedicar-se a posar pals a les rodes. Això també val en com alguns polítics usen les xarxes socials, on al final aconsegueixen arraconar el seu paper institucional i empetitir la seva figura política. Cas similar succeeix als ajuntaments, on el sectarisme d’alguns partits és el pa de cada dia. Alcaldes i oposició renuncien a representar la globalitat dels seus veïns per a dedicar-se només a fer contents els seus electors. La institució hauria d’estar per sobre dels partidismes, tant per un costat com per l’altre. Un exemple recent és el de posar pantalles per visualitzar la final de l’Eurocopa entre Espanya i Anglaterra, i com cadascú ha defensat la seva postura. El futbol és una bona eina per fer la vida una mica més dolça i deixar per unes hores els maldecaps quotidians, i els polítics haurien d’adonar-se que només s’estava parlant de futbol. No era una lluita entre bons i dolents. En definitiva, un polític no pot parlar en nom de la institució que representa quan no té en compte les diferents sensibilitats dels seus veïns. Tant se val si aquests són constitucionalistes, independentistes, monàrquics o bé si són dels que passen de tot, que, per cert, cada cop són més..