Prestigi confús

Hem començat l’any amb el prestigi del FC Barcelona per terra. Tot fa pensar que ha tocat fons i que l’etapa de l’actual junta directiva arribarà al seu final. Laporta ho tenia molt complicat quan arribà per segon cop a la presidència, els deutes (que no venien pas per culpa seva) eren alarmants. Era necessària una política d’austeritat i mirar de superar una difícil travessia pel desert. Però ja se sap el president actual és populista, bon vivant i va apostar per encetar una etapa d’opacitat absoluta.Els rivals a les darreres eleccions no dubto que poguessin ser bons professionals. Però, com a candidats a la presidència del Barça, generaven poca trempera. Estava cantat que Joan Laporta guanyaria les darreres eleccions al club català. No pas per la famosa lona a Madrid, sinó perquè a tothom li agrada escoltar aquell que t’afirma que tot “anirà de puta mare”, quan en realitat reconeixem que mai anirà del tot bé. En el futbol, en la política, en la feina, en els amics o en les relacions de parella, se sol tendir a preferir el divertit, el que cau bé i el que, tradicionalment, ha tingut la sort de cara. I si després arriba la patacada, almenys ens ho haurem passat bé.El Barça actual és la finca privada de Laporta, a on els socis –com de costum– no pintem res. Ningú sap quina és la realitat de la caòtica situació. La improvisació és la norma general i el seu personalisme és exagerat. Les comissions escandaloses pagades a l’intermediari del contracte amb Nike, el traspàs dels drets televisius que hipoteca el futur del club i la venda de les llotges VIP del Camp Nou a diferents fons d’inversions estrangers són més que preocupants. Amb el miracle del CSD aquesta setmana per mantenir les fitxes de Dani Olmo i Pau Víctor inscrites a la Lliga i l’actitud de Laporta davant dels fets, la moció de censura hauria de ser d’obligació per part de l’oposició. La segona etapa laportista hauria de tenir, ara més que mai, la seva data de caducitat.Però no passarà res. Perquè, passi el que passi, sempre hi haurà gent, molta gent, que abans creurà a Laporta que no pas a un altre candidat més gris. Així és la vida. Sempre és més fàcil sentir-se còmode amb aquell que et diu que el Barça guanyarà dotze Champions seguides, que no pas escoltar al que et diu la crua realitat. Que sempre és molt més avorrida.