Una “llibertat” imparcial

Aquests darrers dies he vist El minuto heroico, una docusèrie de Max que recull el testimoni de tretze dones exmembres de l’Opus Dei i les opinions de dos periodistes, dos psicòlegs i un advocat. Al llarg de quatre capítols d’una hora de durada, aquestes dones relaten la seva mala experiència dins d’aquesta institució catòlica. Les crítiques que s’exposen no són noves: com el secretisme i el seu poder econòmic; mentre que d’altres, són vinculades a la seva estructura i estil de vida. El missatge de l’Opus Dei –la possibilitat d’assolir la santedat en la vida quotidiana– és universal i forma part del patrimoni del cristianisme, la pertinença a la institució no ho és. No és cap necessitat, ni és una cosa per a tothom, com no ho és entrar a l’Exèrcit, formar part de l’equip olímpic de gimnàstica rítmica o treballar a la NASA. Tots aquests “llocs” tenen les seves regles per a qui vulgui guanyar una medalla, defensar el seu país o trepitjar la lluna.

Tècnicament, el serial està ben fet, els testimonis són àgils i tenen força. Qualsevol procés de desvinculació i ruptura és dolorós, sobretot quan la relació els ha durat anys. El patiment de cadascuna de les protagonistes és real i no cal dubtar que allò que expliquen no ho sigui. Igual que el desig d’ajudar l’organització a canviar, que és l’únic que, segons declaren en diversos moments, ha motivat la seva participació en la docusèrie. El minuto heroico és un treball excessivament parcial. A priori, una sèrie sobre l’Opus Dei podria interessar moltes persones, però aquí sorprèn la decisió de cenyir-se només a una categoria de membres: la de les dones cèlibes. A l’Opus Dei hi ha un 80% de membres casats davant d’un 20% de cèlibes i hi ha un 55% de dones davant d’un 45% d’homes. Es podria dir que aquesta investigació sobre l’obra parteix, com a molt, d’una mostra presa en un 10% dels seus membres.

Segons Google, hi ha més de 90.000 membres de l’Opus Dei al món i es pot pressuposar que n’hi hagi uns quants simpatitzants més. A pesar que la Prelatura va declinar participar en la sèrie, personalment crec que no hagués estat tan difícil haver-ne entrevistat algun membre. Aquest és un mal endèmic de moltes docuseries actuals, que no deixen de ser interessants treballs criticats per la seva absoluta falta d’imparcialitat.