Reclusió oblidada

Pràcticament ens hem oblidat que fa cinc anys ens trobàvem tots tancats a casa i sense poder sortir a conseqüència del virus covid-19. La pandèmia, que va estendre’s com una taca d’oli per tot el món i amb un poder destructiu brutal, va aïllar-nos als nostres domicilis sense poder sortir per res més que per anar a comprar queviures o medicaments. En el meu cas, com a propietari d’una empresa que estava dins de les que desenvolupaven activitats essencials, vaig poder sortir regularment del meu habitatge. Però la gran major part de la ciutadania va veure com, obligadament, va estar tres mesos com si visqués en una cova. Aquest virus impactant va provocar una situació que només l’havíem presenciat en pel·lícules de ciència-ficció, sempre ho havíem vist com una cosa impossible que passés en les nostres vides. Recordo els aplaudiments de les 20 hores, quan tots els ciutadans sortíem diàriament per finestres i balcons per agrair l’esforç impagable dels sanitaris que treballaven en centres mèdics. Tots ells desconeixien la malaltia a la qual s’estaven enfrontant. Fàcilment, ara ens hem oblidat de tot plegat. Però tot aquell drama viscut sempre quedarà en les nostres vides i confiem que no es torni a repetir. Personalment crec que de tot allò en van quedar dos fets molt positius. Un, el reconeixement als treballadors sanitaris i la importància que té la salut avui dia a les nostres vides, així com la necessitat d’invertir en el sistema sanitari i científic. I l’altre fet positiu que ens va deixar aquell període és la necessitat d’apostar decididament per les tecnologies a l’hora de desenvolupar qualsevol mena d’activitat. I resulta surrealista com moltes d’elles estaven disponibles, però no les utilitzàvem. L’ús de la videoconferència, les plataformes digitals, la formació online, l’e-commerce, l’administració electrònica o bé la signatura digital... tots ells són alguns dels llegats heretats de la pandèmia. En definitiva, no tot va ser tan dolent, perquè tot allò que va succeir ens va permetre obrir els ulls en moltes matèries que no n’estàvem habituats. Però cinc anys després, no podem oblidar aquells mesos de privació de llibertat. Tot allò que veies com a fictici en una pel·lícula ja no ho és quan es converteix en real. I res més que tot això és el que curiosament fa cinc anys ens va passar…