La reinserció d’un ministre

Aquests dies hem assistit a un dels episodis de caïnisme polític més tristos dels darrers temps. Alberto Garzón, fins fa poc ministre i líder d’Izquierda Unida, ha renunciat a treballar a Acento, una consultoria dirigida pel també exministre socialista José Blanco, per l’allau de crítiques dels seus antics companys de viatge. Ai, que difícil és la reinserció d’un ministre comunista a la societat. On se suposa que hauria de tornar? A una mina, a una fàbrica, a un institut? Aquesta és la realitat: bona part de l’arc parlamentari espanyol està compost per funcionaris i advocats. Només un 36% dels diputats de l’anterior legislatura havia treballat alguna vegada al sector privat (val a dir que el percentatge més alt el trobem a les files d’Unides Podem). Conec tantes persones que han renunciat a participar en projectes polítics per la por al “després de”, que el seu currículum quedi tacat… D’un exministre es pressuposa que deu haver cultivat una agenda de contactes prou solvent per recol·locar-se quan abandoni el càrrec. Però, en el cas de Garzón i de l’espai ideològic que representa, és anòmal adaptar-se a la vida de l’exministre en termes de règim. Si es volen evitar les portes giratòries, en lloc de fer caceres moralistes, els partits d’esquerres haurien de preveure la transició dels seus dirigents cap a la vida laboral. I més quan assumir determinades responsabilitats suposa una trituradora política i personal. O això, o tindrem una política de notables, a la qual només es dediquin els rics, els funcionaris i els desvergonyits. (Aquesta mateixa setmana, llegeixo a El País la carta d’una dona de 45 anys denunciant les dificultats per trobar feina: massa gran per a les empreses, massa jove per a les ajudes públiques. A la ràdio, escolto un metge de família lamentant-se d’haver de fer diagnòstics mèdics, quan a vegades preferiria receptar als seus pacients canviar de feina. Però, és clar, amb el panorama laboral actual, quin doctor amb el cap a lloc faria això. Mentrestant, hem de veure com exministres renuncien a feines sense que els trontolli la seva supervivència material. Aquesta és la distància que separa la realitat de la ciutadania i la dels seus representants polítics. Se suposava que polítics com Garzón havien d’escurçar-la. D’aquí tots els mals.)