1999/2009

Creieu-me, apreciats lectors, que la sensació d’encetar una nova columna és (a vegades) vertiginosa. Més quan l’aparició d’una dada t’ha impressionat tant que t’ha petat l’espai de la CPU del teu cervell. Resulta que aquest diumenge s’han complert quinze anys de la publicació de l’àlbum 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna), dels barcelovicentins Love of Lesbian. Un disc cabdal en l’educació sentimental i poètica d’una generació. Era el 2009. Teníem setze anys, esgarrapàvem del mur de Facebook cançons que publicava gent més gran i que, sense saber-ho, van ser els nostres prescriptors musicals. Res de plataformes de streaming ni algoritmes voraços. L’indie anglès feia temps que ens tenia conquistats. Però, tot i la proximitat, l’escena barcelonina ens era una perfecta desconeguda. Fins que, pam!, algú comparteix el tema Club de fans de John Boy i instantàniament vam quedar hipnotitzats pels seus versos letals. Fa no gaire, vaig llegir un compositor que deia que la música que estimes d’adolescent romandrà amb tu la resta de la teva vida, que t’hi acabaràs inclinant amb els anys. També ho va cantar el Morrissey: “Don’t forget the songs that made you smile. They were the only ones who ever stood by you”. La prova fefaent és aquesta columna. I ho he experimentat en la desena de concerts de Love of Lesbian en què he estat. No crec que 1999 sigui el millor àlbum que s’ha fet en el panorama estatal. Però n’és un dels més importants. Ha deixat forat en moltes persones per a qui, més que un disc, 1999 és un lloc. Un lloc on tornar i d’on fugir. Un lloc on trobar consol o sentir-te fet merda. Un lloc de culte i sempitern. La primera frase de l’àlbum és ben indicativa: “¿A que no sabes dónde he vuelto hoy?” Fa quinze anys la cantaves sense saber que, efectivament, un dia coneixeries algú que et provocaria udolar. Que els incendis poden ser de nieve y calor. Que tots tenim una noche en que el noventa y nueve llegó hasta abril. Que un dia et preguntaries quién pensó el guión (debe estar bastante enfermo). I aprendries que en el pop no hay poesía. Gràcies, Santi, Juli, Uri, Joanra i Jordi. Sempre, sempre, sempre, primeras filas nuestra obsesión.