Senyor Sánchez

Carta d’una ciutadana al president del govern espanyol. 

Benvolgut senyor Sánchez,

És cert que probablement mai li estaria escrivint aquesta carta si les circumstàncies fossin unes altres. Vostè va iniciar aquesta correspondència, explicant-nos als ciutadans que reflexionaria sobre la seva continuïtat com a president, i que ho feia per amor. Així que li vull correspondre la seva generositat. Miri, senyor president: a Catalunya, fa anys que sentim que el moment polític està atrapat en una excepcionalitat permanent. No fa més de dues setmanes, des d’aquesta mateixa columna, parlava sobre l’exili del periodista Jesús Rodríguez, investigat per delictes de terrorisme en la causa de Tsunami Democràtic. Per això, em faig el càrrec que vostè i la seva dona estiguin passant uns dies complicats pel que s’intueix una instrumentalització política de la justícia. Com a ciutadana, és prou revelador que ni el president del govern confiï en un dels poders institucionals d’aquest país. Fa temps que aquí, i arreu del món, s’adverteix de l’ús del lawfare com una amenaça als sistemes democràtics: i a Catalunya, senyor Sánchez, hem vist diputats processats per haver convocat un referèndum d’autodeterminació. Fins i tot, vam tenir entre reixes la presidenta del nostre Parlament per haver autoritzat la tramitació d’una llei. És clar que entenc el seu sentiment de desassossec, perquè durant anys hem vetllat per amics a qui la justícia els demanava penes de presó per haver participat en manifestacions. Potser deu saber, per la premsa, que a Catalunya hem tingut policies nacionals infiltrats en moviments socials (alguns, fins i tot, arribant a penetrar en la vida íntima d’alguns ciutadans), i que el CNI ha infectat els mòbils d’activistes i polítics amb el programari d’espionatge Pegasus. Per descomptat, com oblidar la dimissió del que va ser el seu vicepresident, Pablo Iglesias, després d’un setge total dels poders més foscos d’aquest país, ni el joc brut contra qui va ser ministra d’Igualtat al seu darrer govern, Irene Montero. Per tot això, president, no puc més que empatitzar amb el que estan vivint vostè i la seva dona. La deshumanització de l’adversari polític, amb el codi penal a la mà, no hauria de tenir cabuda en una democràcia. Celebrem que se n’hagi adonat.