PAS A NIVELL
Referèndums
Darrerament, posar les urnes, votar, s’ha posat de moda arreu, però particularment a casa nostra. D’ençà que els independentismes realment existents van convenir que l’única manera de resoldre la querella catalana era convocar un referèndum que el govern del PP es nega sistemàticament a concedir, que es vota de tot i per tot. El 9-N en va ser el zenit, i ara la justícia espanyola s’acarnissa amb aquelles persones que tenien la responsabilitat política de fer-lo possible, tot i que, pel que sembla, a una velocitat i amb una voracitat menor de les que desitjarien els i les afectades. “Ens encausen per posar les urnes”, deien i diuen tothora els i les investigades per aquest motiu, amb tota la raó del món. Això és la prova més evident que la democràcia espanyola és d’una baixa qualitat insofrible, a diferència de la britànica, que resol els seus conflictes com cal. Llàstima que allò que és indiscutible en el cas escocès no ho sembli tant per al del Brexit, que més que resoldre problemes n’ha creat de nous i pitjors dels que aparentava voler resoldre. El cas és que no hi ha programa de televisió o de ràdio de prestigi que no sotmeti els seus seguidors a un o més escrutinis diaris de la més variada espècie, dels quals donen religiosament els resultats abans d’acomiadar-se amb molta solemnitat. Per això m’ha sorprès que l’independentisme com cal hagi ridiculitzat el referèndum que a Salt (Gironès) l’equip de govern, conformat per ERC i la CUP, ha convocat per decidir si Ikea podia instal·lar-se o no al seu terme municipal. Exercia de ponent de la tesi la matrona de l’independentisme desinhibit, la gran Rahola, al programa del Cuní de divendres passat, i tot i que ja fa uns mesos vaig veure-li torçar el nas per una altra consulta a Olot –per si mantenien o no uns correbous que tenien tradició de fer a la vila on es carda més del país–, no em podia creure el que vaig sentir com a postil·la de la seva, com d’habitud, abrandada intervenció: “Els referèndums no són sempre la millor expressió de la democràcia. N’hi ha que sí i n’hi ha que no.” “Com podem distingir els bons dels dolents?”, vaig demanar-me molt confós per l’oracle de Cadaqués, fins que una veueta interior em va treure del tràngol afirmant: “Els que beneeixi la Pilar, és clar.”