Gramsci

A diferència del que va passar a Ferraz, el que ha passat aquest dissabte al carrer Nicaragua de Barcelona em sembla una bona notícia per a l’esquerra. Miquel Iceta ha guanyat unes primàries que, pel que sembla, no acabaran en trencadissa interna, la qual cosa és gairebé un miracle en els temps que corren, particularment en l’espectre socialista. L’home que va jugar-se el maluc en una successió frenètica de ballarugues per salvar el seu partit de l’autodestrucció, ara està més legitimat que mai per plantar cara en el Comitè Federal de finals d’octubre als partidaris de l’abstenció a la investidura de Rajoy. No és poca cosa. El partit troncal de l’esquerra catalana té la possibilitat de posar les coses complicades als barons socialistes i, tot i que no aconsegueixi alterar els seus plans d’evitar noves eleccions, almenys s’ha guanyat l’oportunitat de jugar un paper rellevant en la inevitable reconstrucció de l’espai d’esquerres a casa nostra. Iceta –i Parlon– poden haver posat la primera pedra de la necessària remuntada del PSC. Em sembla que entre l’improbable dret a decidir i la imprescindible reforma constitucional hi ha marge perquè les diferents esquerres nacionals trobin el mínim comú multiplicador que les atansi a la redefinició compartida de l’espai socialdemòcrata català. El federalisme, tantes vegades menyspreat i enterrat per les diferents formacions independentistes, és ben viu, i ben replantejat pot donar molt més joc de l’esperable fins fa ben poc. El que queda d’IC, aquells quadres que no acaben de trobar-se còmodes en el constant postureig dels comuns i en el seu irrefrenable afany de protagonisme, més aviat que tard hauran de trobar el seu propi espai socialdemòcrata i verd que malgrat ho pugui semblar no ha desaparegut del pensament d’un segment prou important de l’electorat català. Quan s’adonin que allò del “com pitjor, millor” no ha aportat mai res de bo a les societats que el practiquen, necessitaran una branca on aferrar-se. Diguin-me il·lús però, a vegades, a la vida hi ha brots de justícia poètica. Que Iceta hagi guanyat unes primàries modèliques, té el seu punt. Si més no per apuntalar el vell axioma gramscià entre el nombrós grup d’orfes polítics. Efectivament, contra el pessimisme de la raó només tenim l’optimisme de la voluntat.