Judici final

El judici, diuen els experts, ha estat apassionant. S’han ventilat qüestions jurídiques de primer ordre malgrat que –era impossible el contrari– tot el procés ha estat condicionat per la seva vessant política, que ha estat omnipresent, també en la sala de vistes. Els intents del Tribunal de no perdre les regnes han estat molt visibles i contundents. Ara li toca redactar una sentència, que sigui com sigui no satisfarà ningú i no resoldrà el litigi que ens hi ha dut. El judici, doncs, haurà estat una manera més de perdre un temps que s’esgota per evitar el famós xoc de trens que ara sembla més a prop que mai. Un despropòsit polític i jurídic que no s’hauria d’haver produït mai. Certament, hi ha una part que l’ha promogut i una altra que l’ha patit. Ara bé, en el relat que l’ha acompanyat em sembla que ambdues parts s’hi han trobat còmodes. Massa, per al meu gust. Tothom parlant de democràcia i legalitat amb paraules majúscules i tothom jugant les seves bases per sortir de l’atzucac enfortit davant dels rivals del propi bàndol. El PP, que acull en el seu si la dreta i l’extrema dreta més intransigents i populistes, necessita mostrar el morro fort als catalans, perquè això els cohesiona davant dels problemes de corrupció que els assetgen. Els independentismes, perquè, per molt que ho dissimulin, competeixen entre ells per assolir la Presidència de la República catalana a la qual difícilment podran accedir si són inhabilitats per convocar el referèndum definitiu. En aquest sentit, el president Mas tenia una oportunitat d’or per renéixer políticament i l’ha aprofitat. Mas ha estat qui ha aixecat l’estendard patri amb la sonora absència dels seus aliats republicans, que potser es reservaven per a ocasions millors. Si el full de ruta marcat es respecta i Puigdemont convoca el referèndum promès, ell està disposat a sacrificar-hi la seva carrera política de manera definitiva. No sé si la resta dels dirigents d’ERC i del PDeCAT pensen igual. Ja es veurà. El que és segur és que una cosa és el discurs de cara a la galeria i una altra molt diferent, el que fan els dirigents en privat. Mentre Catalunya s’ho juga tot a la carta del referèndum o referèndum, els seus dirigents polítics juguen a veure qui n’acaba pagant els plats trencats. I això també forma part del procés.