Això ha estat tot, amics

Quan som joves ens fa molta gràcia que ens tractin de vostè. No hi estem avesats i que de sobte algú ens doni aquest tractament ens fa sentir que ens hem fet grans i respectables. Més endavant quan ja ens hi hem avesat no ens adonem del pas del temps més que pels canvis morfològics del nostre cos, que sovint són tan imperceptibles als propis ulls com reveladors als dels altres. Finalment, hi ha un dia que una persona més jove i amable que nosaltres ens cedeix el seu seient en el transport públic a causa del nostre aspecte de persones grans i cansades i, tant si rebutgem com si acceptem la inesperada oferta, al moment sabem que ens hem fet irremeiablement grans. Hi ha qui reacciona amb humor al fibló florentí amb el qual ens punxa al cor la urbanitat jovenívola per oblidar-se’n tot seguit, però hi ha qui no ho supera mai més. La vida va de veres i comences a albirar-ne el final. A mi encara no m’ha ofert ningú el seu lloc al transport públic però ja fa molt temps que em tracten de vostè. Em temo que qualsevol dia passaré pel tràngol i encara no sé com reaccionaré. M’agradaria, això sí, fer-ho amb humor perquè sóc dels que creuen que és una de les millors medecines que tenim a l’abast per sargir-nos l’ànima. Sobretot si el fem anar per no prendre’ns gaire seriosament a nosaltres mateixos. Definitivament, encara no sóc vell però és obvi que ja tinc més passat que futur. I el meu passat i les CCOO de Lleida sovint es confonen. Fa vint-i-un anys em van nomenar el seu màxim dirigent territorial i, amb un parèntesi de quatre anys, aquesta ha estat la meva tasca en exclusiva durant tot aquest temps. Com poden imaginar les he vistes de tots colors, a fora i a dins de la casa, i tot el que he vist m’ha acabat convertint en el que ara sóc: un home sense ofici ni benefici, que no pot jubilar-se perquè es massa jove i que no pot començar de nou perquè és massa gran. El cert és que divendres que ve això s’acaba. Ho dic amb melangia però sense recança ni tristor. He fet el que he pogut, el millor que he sabut. Per tant, sense que soni pedant, no em preocupa gaire el judici dels altres. Em miro al mirall i encara em suporto. No tothom ho pot dir. M’acomiado, doncs, amb l’alegria amb què ho feia el gran Porky de la nostra infància: Això ha estat tot, amics.