Greenwich

Lleida viu una primavera antifranquista excepcional. Néts d’antifranquistes i de franquistes encomiablement units per la missió han decidit que és hora d’esborrar-lo del mapa o, si més no, de les façanes de les cases i dels carrers de la capital del Segrià. I s’hi han abocat amb una determinació i coratge envejables: manifestacions, happenings i tota classe de gestos per a foragitar el franquisme de les nostres vides d’una vegada per sempre. El grapat de carrers que els queda a la ciutat són una ofensa insofrible que cal corregir immediatament per preservar la nostra salut democràtica. A mi, m’ha costat entendre la necessitat imperiosa de reobrir uns debats que, des del punt de vista del ciutadà actual, estaven més que superats. La Guerra Civil, el franquisme i els quaranta anys de dictadura subsegüent van deixar una empremta indeleble en la vida de diverses generacions de catalans i espanyols. De manera que van condicionar, per a bé o per a mal, les seves vides i les dels seus descendents, fins avui. No és agradable recordar que hi va haver catalans falangistes i franquistes, que és una manera de dir que hi va haver catalans que van guanyar la guerra i en van obtenir els seus fruits. Catalans que van governar durant diverses dècades el país, la ciutat o la província en nom i benefici de Franco i els seus sequaços. Jo no els posaria en cap pedestal ni els faria cap altar, però si encara hi són vol dir que alguna cosa destacable van fer a la seva vida en benefici dels altres. Com per exemple, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), que és una institució cultural creada el 25 de març del 1942 per la diputació provincial, aleshores dirigida per Josep Maria de Porcioles, un gran demòcrata, amb la finalitat de promoure la cultura i la investigació a les comarques lleidatanes, i de la qual n’hem celebrat amb tot el mereixement el 75 aniversari de la seva creació el passat dissabte. O el canvi d’hora anyal que impulsat per la UE ens recorda l’anomalia d’estar adscrits a l’hora nazi enlloc de la del meridià de Greenwich, gràcies a una decisió política del caudillo i que ningú ha estat capaç de capgirar en tots aquests anys de democràcia. A mi també m’agradaria foragitar el franquisme de la meva vida, però em sembla que és una mica més complicat que carregar contra l’Àngel Ros.