Eivissa’77

Mai no he tornat a Eivissa, però fa quaranta anys la legalització del PCE ens hi va agafar a tota una colla de galifardeus de l’Institut de Bellpuig, en viatge de final de curs. La moguda, com s’estilava en aquella època, va ser la culminació d’un procés farcit de nombrosos actes organitzats pels estudiants a fi i efecte de recaptar fons per ajudar a costejar les despeses del viatge a les migrades economies familiars de finals dels setanta. Eivissa encara no s’havia convertit en la meca turística actual però, tot desvetllant-se del somni hippy dels anys 60, s’hi començaven a ensumar pous de bitllets sense fons, arreu de l’illa. Nosaltres, que en portàvem més aviat pocs, hi anàvem a la recerca de la llibertat i el sentit a les nostres tristes vides, com és habitual en els viatges iniciàtics de la postadolescència. Vam beure, riure i ballar com si no hi hagués demà fins que una telefonada des de Lleida ens va advertir que el futur havia arribat de manera inesperada aquell dissabte de glòria. La legalització del PCE va significar el pas del Rubicó de la incipient democràcia espanyola, un salt endavant irreversible per al conjunt dels ciutadans espanyols. De la mateixa manera que aquell viatge a Eivissa va significar per aquells joves estudiants de poble una finestra cap a la modernitat d’un món, que ja sabíem que era més gran que el nostre petit univers personal. Mai no he tornat a Eivissa i no sé si mai més ho faré. La imatge de frivolitat i riquesa que donen aquells que actualment la freqüenten no casa amb el record que en tinc, però aquell dissabte Sant vam sentir que alguna cosa havia canviat de debò a la pell de brau i que la llibertat era a tocar. Ens ho advertia aquella noia british cantant directament cap als nostres cors un emocionant The Boxer i ens ho confirmava aquell Mehari que vam llogar per fer els nostres desplaçaments per la gran de les Pitiüses al nostre aire. L’havíem tastat i ja mai més no podríem viure sense. Tot i que al 81 va semblar que ho perdíem tot, avui, quaranta anys després, quan tots els demiürgs i profetes del canvi ens parlen de la mala qualitat de la nostra democràcia, una mirada retrospectiva, per miop que sigui, ens recorda indefectiblement qui som i d’on venim. Cosa que serà molt útil quan arribi el moment de parlar seriosament cap on anem.