Despasito

Quan llegeixin això, com molta altra gent, a casa haurem començat les vacances anyals a les quals ens dóna dret el conveni. En contra del que fa la Sra. Cifuentes, la immensa majoria dels assalariats i assalariades del país no tenim cap més remei que fer vacances. Estem cansats.

Tenim la desgràcia de tenir una feina que no ens agrada tant com la seva, malgrat que sovint hi haguem dedicat més hores de les que ens plauria i de no dormir tot el que voldríem i és clar, cap al final la feina no surt com hauria de sortir, per la qual cosa els nostres caps ens fan fora amb l’esperança que tornem al cap d’uns quants dies reposats i disposats a menjar-nos el món.

Cosa que no sempre passa, ja els dic d’antuvi que en el meu cas no crec que hi confiïn gaire. M’he fet gran i he perdut la fe en les causes perdudes i m’agrada anar despasito, despasito i fer bona lletra perquè, com es deia abans, la feina ben feta no té fronteres. En fi, que no sé què els ha agafat enguany als polítics que sembla que això de fer vacances no moli i tothom presumeix de la seva disponibilitat a no fer-ne.

Quins anys aquells que si no anaves a l’altra punta del món eres un mindundi i tothom et mirava amb cara de pena! Això ha canviat. Començant per la Cifuentes i seguint pel nostre Govern i pels parlamentaris que han d’estar permanentment localitzats i a prop de Barcelona per si són necessaris per carretejar urnes o implementar alguna nova astúcia que se’ls acudeixi al president Puigdemont o al vicepresident Junqueras i que la santa CUP beneeixi, per afavorir el procés de desconnexió i continuant el Govern central i els jutges i fiscals de tots els jutjats per declarar-ho tot immediatament il·legal o per cridar a declarar el personal de la neteja de Palau, que, ja se sap, sempre estan al cas del que passa als despatxos més ocults i que remenen el valuós material conspirador que sovint va a parar a les papereres.

Ho dic de debò. Amb una mica de mala consciència potser sí, però ens n’hem anat de vacances mentre el país bull d’excitació i de ganes de tardor. Hi hem anat despasito, molt despasito, amb el sac ple de lectures i a la destinació de sempre. Només desitgem que el temps no passi de pressa, que l’oratge acompanyi i que, quan tornem, els nostres caps notin que el descans ens ha provat. Som rarets, oi?