Mossos

Aquest país nostre és genial. Bipolar, però genial. Hem passat de tenir una policia molt contestada, hipercriticada i summament polèmica, en què totes i cadascuna de les seves actuacions eren mirades amb lupa; a dir i, el que és pitjor creure’ns-ho, que tenim la millor policia del món. El major Trapero, que és el mateix senyor que es posava aquelles dubtoses camises hawaianes, tot cantant Serrat pels amics a Cadaqués mentre dirigia aquell cos policial que durant una bona temporada va semblar incapaç de reduir ningú sense carregar-se’l o treure-li un ull de la cara, ara ha substituït Iniesta com el gendre preferit de totes les sogres catalanes. A mi sempre m’ha semblat que els Mossos eren (són) un cos de policia nou i modern, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta, que ha desenvolupat correctament una tasca molt complicada en una societat molt complexa, com és qualsevol de les europees, amb unes exigències molt grans. Crec que la seva actuació en l’atac terrorista ha estat la que podia esperar-se en aquest context europeu, davant la dificultat que comporta encarar una amenaça terrorista que muta a cada atemptat a una velocitat gairebé impossible de seguir. No és poca cosa. Dit això, també crec que si els terroristes no s’haguessin comportat com una barreja de Professor Bacterio i Pepe Gotera i Otilio, hores d’ara tindríem una altra sensació, segurament pitjor. Però les coses han anat com han anat i són com són. Prefereixo que rebin una corrent de simpatia de la població que no el rebuig i la hipercrítica a la qual estaven sotmesos, en particular des dels àmbits més radicals. Em sembla més propi d’una societat democràtica avançada confiar en la seva policia que no pas el que passava davant de les seves actuacions fins ahir. I seria molt recomanable recordar-ho en el futur quan tornin a rebre atacs més o menys justificats, que els rebran. Una altra cosa és la bronca política que no ha deixat d’acompanyar l’actuació policial, a mesura que s’han anat coneixent els fets. Ni davant del terror som capaços, uns i altres, de captenir-nos i de construir unitat i això fa pena i fàstic. Aquesta és des del meu punt de vista la pitjor lectura del que ha passat; la millor, la reacció de la comunitat musulmana. Valdrà més que tinguem sort!