Transicions

Quan la gent fa cua a les oficines bancàries és que estem vivint temps incerts. Temps de transició amb destinació incerta. Aquesta tarda potser en tinguem una idea més aproximada, després de la compareixença del President Puigdemont al Parlament. Tant de bo l’encerti. A mi, però, m’agradaria que no fes cas dels que malparlen, per desconeixement o per ganes de revenja, de la transició que ens va dur del règim franquista a l’actual. M’hi ha fet pensar la dolorosa pèrdua d’un dels seus artífex a la demarcació de Lleida, no pas en la vessant política, sinó en la social i laboral. Perquè de transicions n’hi va haver, i n’hi haurà, moltes, tantes com diferents status polítics i socials s’hagin d’alterar a cada racó del país. Els parlo de Fernando Cortés, l’històric cap de la Inspecció de treball de Lleida, un campió del dret del treball, el qual va arribar a casa nostra al tardofranquisme, amb tot un elenc de joves funcionaris que van veure, viure i conviure amb l’entrisme institucional que van practicar les incipients Comissions Obreres d’aquell moment en el sindicat vertical. Fernando, de qui tinc l’honor d’haver-me’n considerat un amic, sempre va parlar-me dels actors sindicals de l’època amb enorme respecte i admiració i considerava que els Saturnino, Chacón, Cantano i tutti quanti no havien rebut mai el reconeixement social que es mereixien per la seva contribució al progrés social del país, la qual cosa no deixava de sorprendre’m perquè, al cap i a la fi, li havien complicat molt la seva vida personal. Amb aquells vímets morals, al cap dels anys, va esdevenir una institució respectadíssima al mateix temps per patronal i sindicats, que mai, ni ara ni adés, no vam disposar de prou força per imposar els respectius plantejaments a la contrapart mentre que sovint vam tenir la sort que el Fernando ens proporcionés alternatives que només eren acceptades perquè era ell qui les proposava. No sé què passarà a partir de demà a casa nostra, ni quina classe d’obstacles haurem d’afrontar. Només sé que persones amb seva la capacitat i autoritat moral ens els aplanarien. I que amb la seva injusta i precoç desaparició els treballadors hem perdut un amic lleial i la societat un, en el sentit més noble de l’expressió, infatigable servidor públic. Descansi en pau.