Plebiscit

Dijous passat, el somiat, des d’aquí, gest de grandesa de Puigdemont va ser molt a prop. Durant les hores en què va assajar-lo va tastar la ira de les xarxes socials i va témer no poder passejar-se mai més pels carrers de Girona i es va fer enrere. Entre l’home i l’estadista va triar l’home i, què volen que els digui, des d’un punt de vista humà, gairebé s’entén. No va convocar les eleccions que el país necessitava i ha facilitat de retruc que les convoqui MR, en el marc del 155. El que no s’esperava, ni ell ni ningú, és que ho fes amb tanta celeritat i contundència. Tanta que, per primer cop, els ha arravatat la iniciativa als independentismes. Mentre es debaten entre acceptar o no la intervenció de l’autonomia, mentre trien com desobeir sense danys col·laterals les instruccions i les destitucions del Govern central, mentre miren de confegir alguna altra argúcia legal, el rellotge electoral va corrent i, si tot va com crec, sense solució de continuïtat i sense quasi adonar-nos-en, el debat electoral ho envairà tot i acabarà ocupant indefectiblement tots els espais mentals i mediàtics. Amb aquesta convocatòria, MR s’estalvia les conseqüències negatives que es derivarien per a ell de la pràctica impossibilitat d’implementació de l’article 155 en el mitjà i llarg termini i només sacrificant les minses expectatives electorals del PP català, pren el control de la situació perquè aconsegueix canviar el paradigma. Si, a més a més, acaba quallant un front electoral constitucionalista en què diluir els danys propis, oli en un llum.

Als independentismes ja no els queden més jokers per jugar ni més actes simbòlics per representar. Si no participen en les eleccions del 21D perdran la centralitat del panorama polític. El PDeCAT i ERC no s’ho poden permetre. La CUP, en canvi, sí. Un cop muntat el mambo no seria estrany que deixés els balladors plantats al mig de la pista. No em sembla pas incompatible amb la seva trajectòria. El problema seria on anirien a petar gran part dels seus vots i la passarel·la més ampla sembla conduir a uns comuns que amb la seva posició ni-ni podrien quedar-se en terra de ningú, la qual cosa no és gens recomanable en una guerra de posicions com l’actual i poc útil per a un escenari de polarització que revifa amb força i que, ara sí, ens duu inexorablement cap al plebiscit.