Serial

En els temps que corren, fer de columnista és una opció de risc. La crua realitat sempre t’acaba aixafant les teves tesis perquè la velocitat a què circulen els fets és molt major del que poden ser païts, en forma de reflexions. Si la inèrcia et porta a reflexionar, amb la millor de les intencions, sobre el conflicte català, que ho contamina tot, ja cal que et calcis perquè és molt probable que en el moment més inesperat algun dels protagonistes es traurà del barret de copa un inversemblant conill que ho trastocarà tot. Com a mostra un botó: qui ens havia de dir diumenge passat que el president Puigdemont forçaria un dramàtic gir dels esdeveniments amb l’impensable viatge a Brussel·les i el subsegüent show mediàtic muntat a la capital d’Europa? Qui ens assegura en aquests moments que la justícia belga no farà com l’espanyola i amb la seva resolució del cas no acaba creant una crisi diplomàtica de dimensions planetàries? Qui pot afirmar, sense por a equivocar-se, que els anuncis de coalicions que s’hauran fet al final del dia d’avui seran les que concorreran finalment a les eleccions del 21-D? Les coses sempre han estat menys estables del que semblaven però a casa nostra mai no havíem xafat un terreny tan poc fiable com l’actual. Sembla com si la improvisació fos la base sobre què construir la República catalana de la mateixa manera que sembla ser-ho la resposta que posen descoordinadament sobre la taula els tres poders de la Monarquia constitucional espanyola. I si després de proclamar, o no, la República, que res no és encara segur, l’únic que va quedar molt clar és que no hi havia preparades les estructures d’estat que la fessin real i que ens havien estat promeses de fa mesos i si, ni tant sols aquella nit no s’aprofita per enretirar la bandera espanyola del Palau de la GC, ja em diran què es pot esperar de tot plegat. Personalment, he arribat a la conclusió que el millor que puc fer és, com amb determinats amics i parents, no tocar més el tema del procés. Les primeres temporades les giragonses m’esperonaven l’enginy i m’afinaven els pronòstics de manera que de tant en tant els lectors més propers me’n feien un cert reconeixement. Darrerament, els guionistes han perdut finezza i les foten de l’alçada d’un campanar. Aquest serial ja no hi ha qui l’entengui.