Disculpes

Ja sé que m’havia compromès a foragitar el tema del procés d’aquesta columna perquè era incapaç de seguir-ne el fil. Però vaig triar mala setmana per anunciar-ho i una mala excusa. Als culebrots de la postmodernitat quan més inimaginables i inversemblants són les giragonses argumentals més enganxen i més share tenen a totes les pantalles. I, avui per avui, el serial català no té res a envejar a llegendàries comèdies televisives com ara Els Serrano o Perdidos, les quals van ser capaces de deixar estupefacta la seva fidel audiència fins al darrer segon del darrer episodi, després d’haver exhaurit totes les possibilitats que la física i la química proporcionaven als seus guionistes. O sigui que reconec que no li’n segueixo el fil però que em fascina, que no tinc ni la menor idea d’on vol anar a parar però que precisament per això m’enganxa. En gran part per culpa dels media i del seu incansable monotema però també per la forma en què aprofita la menor escletxa per revifar de bell nou quan semblava que es desinflava definitivament.

Aquesta havia de ser la setmana de la llista del President i ha acabat sent la setmana del jutge Llarena, el qual ha demostrat que a Madrit també hi ha gent que és capaç d’escriure amb ploma fina. No n’hem vist gaires en aquesta llarguíssima representació però, sense cap mena de dubte, la seva actuació al Suprem és digna del millor Messi. Davant de tercers perquè posa en evidència que el suposat control de l’Executiu sobre el Judicial espanyols no és tal i que dues instàncies no actuen d’igual manera quan els i les investigades tampoc no ho fan. Perquè és la de major rang la que mostra un capteniment menys sectari i perquè l’acatament del 155 i la renúncia de la Presidenta i de tota la Mesa del Parlament a fer política en el futur fora dels límits constitucionals és una autèntica baixada de pantalons, impensable en aquells qui només uns dies abans res no els feia por ni res no els podria aturar. Mentre la seva llista agonitza entre la indiferència de les diferents direccions independentistes, amb l’excepció del PDeCAT, que se’n sent presoner i la campanya amenaça d’engolir-ho tot, el President del govern legítim tem acabar la seva funció a l’exili, fent nosa a tothom. Ja em perdonaran els lectors defraudats, però, qui pot passar d’esprémer un bol d’emocions tan gran?