Gràcia

Com qui no vol la cosa, ja ens hem cruspit mitja campanya electoral, la qual cosa, no sé a vostès, però a mi em provoca un cert alleujament. D’aquí a nou dies s’haurà acabat aquesta murga infumable que enllaça dies històrics l’un rere l’altre com si fossin rosquilles d’anís. Ja sé que em falta entusiasme i patriotisme i que, per això, quan em trobo pel carrer gent que sense venir a tomb i amb un optimisme extramilitant m’assegura que ens en sortirem, no puc evitar, malgrat intuir-ho, de preguntar tot seguit de què, amb la qual cosa acabo per decebre una altra bona persona que dóna per fet que tots dos (i tota la resta) som patriotes perquè no es pot ser res més en un país oprimit com el nostre. Però no hi puc fer més.

Mira que em costaria poc dissimular i compartir hipòcritament una estoneta d’efervescència nacional, però no hi ha manera, no em surt. A cada consigna, contesto amb un toc de displicència, que com poden imaginar no em genera precisament noves amistats. Per això, ara que tot va aclarint-se i que les diferències dins dels respectius bàndols van fent-se més i més evidents, no puc més que alegrar-me que el procés s’acabi. Després de la multitudinària manifestació belga s’ha vist que ni a ERC ni a Junts per Catalunya hi ha alternatives als lideratges que ara mateix estan molt compromesos per llur situació judicial i les seves respectives bases que de veritat on es troben més a gust és esbatussant-se entre elles.

La CUP està plantejant una campanya que ignora deliberadament la maregassa i, al mateix temps, vol fer veure que la desobediència continua sent una alternativa plausible entre tanta gent d’ordre com hi ha entre els independentismes. De l’altra banda, no sé si creure’m les enquestes.

Després de tot el que hem passat i de tots els dies històrics i de totes les proclamacions solemnes que s’han fet, llegir que el dia 21-D la força més votada pot ser Cs i agafar-me un atac de tos és automàtic. No me’n puc avenir. Seria com una enorme galleda d’aigua freda sobre el foc patri. Em semblaria un càstig massa fort per a les persones que s’han bolcat en el procés. Personalment, un tripartit d’esquerres pilotat per la Marta Rovira, ja m’estaria bé. Tindria un efecte similar però pel mateix preu incorporaria una càrrega de traïdoria, que tal com estan les coses, tindria la seva gràcia, no?