Atzucac

Passat Reis, com cada any, s’han acabat les festes i tothom, farts de menjar i tips de beure, haurem d’entomar com puguem la costa de gener. Els i les catalanes també i, ara ja hauríem de fer-nos a la idea que les coses no estan tan clares com ho semblà la nit de les eleccions. El nus de la governabilitat s’ha de desfer urgentment i les hipotètiques solucions que s’albiren, cas de confirmar-se, no tenen precedents. Una altra cosa no, però capacitat de sorprendre i de reinventar-se constantment, ningú no els hi pot negar als independentismes, tot i que cada nova giragonsa n’incrementen la dificultat i el risc. Ara per ara, no sembla que els dos santcristos grossos del procés ho tinguin fàcil per accedir a la investidura. Puigdemont perquè si compleix la promesa de tornar com a President, en pagarà el peatge carcerari amb caràcter immediat i Junqueras perquè no en sortirà, sense abaixar-se els pantalons ideològics, en una bona temporada.

Hores d’ara, el problema tal com es planteja realment, no és tant triar qui d’aquestes dos patums ha de ser president, sinó si, més enllà d’ells dos, hi ha altres candidats disposats a prendre’n el relleu i a seguir el seu exemple de sacrifici personal, per a l’obtenció d’uns més que dubtosos beneficis col·lectius. No serà fàcil. De la banda de la unilateralitat ja sabem on són els límits de la geopolítica i l’abast de l’imprescindible recolzament internacional i, de l’altra, sabem de sobres que cap govern espanyol no se sortirà mai ni un mil·límetre del marc constitucional, aquell que trobem tan feixuc i trist des d’aquí. És a dir que, o hi ha un improbable gir de les polítiques independentistes cap al realisme i la moderació que permeti engegar a dida la CUP i els seus happenings pseudoradicals o ens trobem en un atzucac lamentable que no pot desembocar en res més que en noves eleccions. Abans del 21-D, cada cop que hi havia dubtes els independentismes fugien endavant, radicalitzant-se.

Després de la DUI, vist el que s’ha vist, ja no hi ha marge per radicalitzar-se més sense danys directes o col·laterals, per la qual cosa, l’assenyat seria baixar del ruc legitimista, passar comptes de pèrdues i guanys, guarir ferides, corregir errors i donar temps al temps per refer estratègies. Molt em temo, però, que això no passarà. Una pena.