Al cap del carrer

Els episodis finals del procés han resultat tan dolorosos i feixucs que la necessitat d’una reflexió coral del conjunt de formacions polítiques catalanes, respecte del rol que hi ha de representar cadascuna d’aquestes en el futur, es fa del tot imprescindible. Un cop plorats –que no abandonats– els màrtirs, presoners i fugats, un cop llepades les ferides i repetides fins a la sacietat les invocacions a la superioritat moral dels catalans respecte dels espanyols, caldrà entomar la realitat tal com és, tan crua i dura com és, i passar pel sedàs de l’autocrítica totes aquelles coses que s’han fet i dit des d’aquí, quan la supèrbia ens feia sentir indestructibles, i que han contribuït que avui ens trobem en aquest impàs tan fotut com innecessari, en què ja no citem els grans herois de la humanitat per inspirar les nostres passes sinó que apel·lem al sagrat dret de defensa per justificar l’injustificable.

Si el jutge Llarena ha fet presos polítics, com creiem molts que ha fet, és perquè les suposades vulneracions del codi penal s’han produït en el marc d’una excepcional tasca política. Tan excepcional que no té precedents enlloc. Però si acceptem i propiciem aquesta interpretació del que passa, després no podem acceptar, com si res, que quan l’acció de la justícia interpel·la els encausats, aquests s’emparin en el dret personal i subjectiu de defensa com si d’una actuació judicial en contra de delictes comuns es tractés.

No es pot invocar la categoria de pres polític i alhora defensar-se com un d’ordinari, negant els fets, maquillant-los o simplement restant-los tota la pompositat amb què van fer-se. Tampoc no semblen exemplars les baixades de pantalons i caigudes de cavall representades al TS i que de tan poc han servit als seus actors, als quals, tot sigui dit de passada, no els ha beneficiat gens la fugida del país d’alguns dels seus principals líders. Lligats de peus i mans per l’estratègia de la desobediència cupaire, s’ha dit que s’aniria fins al final, costés el que costés. Ara que som al cap del carrer i que, segons la CUP s’ha acabat el procés, caldrà passar comptes. Molt em temo que haurem retrocedit tant que molt aviat el lema a corejar torni a ser, el tronat: LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA. Tant de bo Puigdemont, finalment, estigui, si més no, a l’altura dels seus votants.