Nicaragua

Si als anys 80 del segle passat, algú ens hagués anunciat que la revolució sandinista acabaria esdevenint l’actual i monumental desastre no només no ens l’hauríem cregut sinó que molt probablement l’hauríem combatut amb totes les nostres forces. La fugida de Somoza de Nicaragua i l’ascens del FSLN al poder va ser una epifania per als joves rebels dels setanta i vuitanta, que portàvem a les nostres carpetes d’estudiant enganxines del Che. Sens dubte, per a nosaltres, la nicaragüenca va ser la revolució de la nostra vida. Suposo que totes les generacions en tenen una. No havíem nascut quan la cubana i no vam arribar a temps de la del 68, però, noi, a Centreamèrica en va aparèixer una de molt potent. Per això, la derrota electoral de l’any 90, a mans dels seus adversaris, ens va deixar estupefactes. Aquella revolució que cantava Mejía Godoy amb dolces melodies i que tant havia ajudat a superar el trauma del derrocament violent d’Allende a Xile se’ns en va anar per l’aigüera emocional, i ens va deixar orfes d’utopies per la resta de les nostres vides. A Nicaragua, els joves aprenents de revolucionari que ens agradava pensar que érem hi vam perdre la nostra innocència política i per no sentir-nos incòmodes vam apel·lar al profund sentiment democràtic dels sandinistes per justificar una derrota inimaginable i lluir una transició de poder modèlica. Mai una revolució havia cedit el poder de manera tan pacífica. Molts, després d’allò, vam pensar que a la vida política només ens quedava saber perdre amb elegància, com semblava que ho feien aquells comandants que, tot i no ser barbuts, cada cop s’assemblaven més als de la revolució cubana per la irritació que causaven als EUA. Van passar una bona temporada a l’oposició fins que el 2006 van tornar al poder via eleccions, amb el FSLN que conservava el seu nom rupturista però que, amb el pas del temps, havia perdut tot el seu encant revolucionari i s’havia transformat en la maquinària imprescindible per assolir el poder i mantenir-lo un llarg període. Dotze anys després, el comandante Ortega i la seva dona s’han convertit en uns sàtrapes vergonyants que fan que ens preguntem qui ha envellit pitjor si la revolució que tant vam estimar o nosaltres, els seus abrandats defensors europeus.