Puyal

L’ínclit Joaquim M. Puyal ha anunciat que la temporada que ve no continuarà retransmetent els partits de futbol del Barça per la ràdio. Feia més de cinquanta anys que ho feia, tants com jo que l’escoltava. Darrerament, des del mateix televisor, la qual cosa no em va deixar mai de sorprendre, però que sens dubte resultava molt pràctica en aquests temps de partits constantment i totalment televisats. Les seves narracions sempre van aportar innovació, rigor i barcelonisme, jo diria que per aquest mateix ordre. La primera de les coses noves va ser la llengua, Puyal va ser, com és sabut, el primer locutor que va retransmetre partits en català, per la qual cosa va haver d’acostumar la nostra oïda i transformar la nostra llengua per a fer-ho atractiu i intel·ligible als seus seguidors. Va combinar tradició i modernitat. Tradició per tal de fer-nos present que el reglament original havia estat escrit en anglès i que allò que havíem sentit de petits als camps de futbol lleidatà no era una mera deformació del llenguatge popular, sinó que ho era de l’anglès i que aquell refli que li sentia cridar al Ramon del Xalet per advertir a l’àrbitre d’un suposat error en contra del Bellpuig, en realitat era la catalanització del referee original. El mateix passava amb les hands o el kick-off o el corner que de sobte amb el Puyal adquirien tot el sentit. Després recuperaria expressions i vocables que, des de la més genuïna tradició, el pas per la seva gola convertia en modernes: “el porter ha engospat la bimba que li ha xutat Messi després d’escapolir-se de l’escomesa de Sergio Ramos” podria ser utilitzada a tall d’exemple.

Però a més a més, Puyal era dels nostres. No ho dissimulava. Volia veure el partit des de la nostra perspectiva amb l’únic límit de la decència i la veritat. Vam començar la nostra relació en un club que no guanyava gairebé mai, l’hem consolidada en un club que ha guanyat el que no ens hauríem atrevit mai a somiar i ens deixa quan sembla que al regnat de Messi ja hi ha més glòria al darrere que al davant. Diu que no vol passar del seient del Camp Nou al nínxol del cementiri de Les Corts i que vol fer altres coses a la vida ara que ja és a prop dels setanta. Em sap greu però hi té tot el dret. El mateix que nosaltres d’enyorar-lo.