Guerres

Com DEUEN saber pels mitjans de comunicació, aquesta setmana a Bellpuig hem gaudit d’una peculiar guerra de murals, que no és sinó una variant local de la guerra de banderes per l’ocupació dels espais públics que s’ha instal·lat a casa nostra d’ençà que el procés va dividir els catalans en dos meitats similars.

Bellpuig, m’imagino que com molts municipis del país, està literalment ple de llaços grocs. Un llepafils diria que la sensació és un pèl asfixiant per als que no estem tocats per la febre groga, que som menys i que, potser per això i per prudència, hem optat per viure-ho discretament, sense escarafalls innecessaris.

Per això, ha sorprès tant l’operació rojigualda que, segons el CDR nostrat, va ser entre les 0.30 i les 5.30 h de dimecres; és a dir, amb nocturnitat, traïdoria i molta més rapidesa que la dels voluntaris indepes que van necessitar el treball de 20 persones durant unes 12 hores per pintar-lo, la qual cosa ens fa sospitar, al Sr. alcalde i a mi mateix, que qui hagi fet la gracieta sigui convilatà, tot i que en aquesta vida i en aquesta guerra no es pot descartar res, com sabem. En qualsevol cas, no sé què passaria si la Sr. Arrimadas gosés venir a predicar-hi en plena Festa Major com va voler fer a Canet de Mar dissabte passat, que ja són ganes d’emprenyar. Molt em temo que alguna cosa similar. Però jo els volia parlar d’un tipus de guerra menor, però sovint més dolorosa. La que en diversos graus i mesura hem patit tothom. La de les discussions de sobretaula amb amics i parents, especialment cunyats i cunyades, que acaben com el rosari de l’aurora. Dissabte, mentre 110.000 catalans i catalanes es manifestaven al cap i casal de Catalunya per la llibertat dels seus presos polítics, un vell amic i jo ens vam voler concedir la revenja d’un combat nul que havíem disputat mesos enrere pel puto procés.

Potser perquè ens estimem des de fa anys que fa vergonya dir que, aquest cop, vam decidir fer un duel incruent, en què tothom conservés la part de raó i que no es carregués la vetllada dels altres participants menys abrandats. Segurament no ho vam aconseguir, però, aquest cop, almenys, la sang no va arribar al riu, perquè cap dels dos no va voler. Donat l’actual estat de guerres no em sembla pas poca cosa.