Animals

A la dècada dels setanta del segle passat, quan jo era un cadell, la relació que els humans de l’Urgell teníem amb els animals era molt diferent de la que avui en dia s’estila. A la majoria de les cases s’hi criava bestiar per l’autoconsum i sobretot per arribar a final de mes, mínimament tips. A casa jo hi he vist créixer successivament, i sovint simultàniament, des de conills a gallines, passant per corders i porcs. Amb els corders –ah, quants traumes va provocar-nos als babyboomers el corderet de Norit!–, el drama estava servit, perquè de petits tenien un aspecte angelical i juganer que anaven perdent a mesura que es feien grans i els creixien les banyes i les ganes d’envestir a tort i a dret, cosa que tot i que alterava la pau familiar no era suficient com per canviar el seu destí de ser transformat en carn, quan arribava l’hora. A l’Ajuntament de Bellpuig, cada primavera, ens donaven un parell de pessetes per cada ou de garsa que els portàvem cada cop que tornàvem de follar nius, que era com anomenàvem llavors les úniques expedicions de cacera de les quals he format part en la meva vida.

Encara hi havia cases en què a les golfes la gent criava coloms per menjar-se’ls. De fet recordo com si fos ara que els pares van muntar una excursió a la Granja d’Escarp per anar a veure-hi cigonyes que, en aquella època, encara eren uns animals simpàtics i migrants, la tasca principal dels quals era portar nadons a les cases que els havien encomanat mesos abans.

Suposo que per això passo amb un cert respecte davant la mirada de sentinella que em claven els coloms a banda i banda de l’Avinguda Catalunya de Bellpuig als matins, o no deixa de sorprendre’m l’aspecte de sabana africana que té tot l’any la ciutat de Lleida, plena a vessar de nius de cigonya. Per això m’espanta que els porcs senglars baixin de l’Albera a la platja de Portbou a refrescar-se en plena migdiada i amb el pedregar ple de turistes que graven les imatges amb els seus mòbils i, finalment, potser per això també, no acabo d’entendre per què en el conflicte entre els ramaders pallaresos i l’ós Goiat sempre sembla que tingui les de guanyar el plantígrad. Molt em temo que alguna cosa no hem fet bé a l’humanitzar tant la nostra relació amb els animals.