Colzes

Quan s’albira la seixantena, un no només saluda els pares dels seus amics d’infància a la residència, els que ha conegut de petit en unes condicions molt diferents a les actuals, sinó que també es relaciona amb els amics dels seus fills en la seva edat adulta. Ja ha paït –com s’ha pogut– aquella dita que si als cinquanta anys no et fa mal res, és que estàs mort i comences a ranquejar amb uns límits físics cada cop menors. Jo mateix arrossego un inversemblant dolor de colze des de fa cinc mesos, des que un esforç físic desacostumat en va fer malbé la seva mecànica muscular. L’automedicació, que sempre m’havia funcionat fins ben entrada la maduresa, aquest cop no ho ha fet i, quan ja em veia entrant a l’espiral de visites mèdiques interminables en busca de remei, el meu fill, afortunadament, va recomanar-me que passés per la consulta del seu amic Abe, que s’ha fet fisio i amb el qual no dec haver intercanviat cap paraula en els darrers vint-i-cinc anys, a pesar de conèixer-lo des que acompanyava el Pol a la llar d’infants que compartien. Dic afortunadament, perquè des del primer moment vaig tenir la intuïció que l’Abe em curaria. De manera molt professional em va fer les preguntes prèvies pertinents i em va fer signar els documents protocol·laris i, amb una barreja de calma i energia, em va fer xerrar pels colzes, mai més ben dit, mentre em manipulava decididament la musculatura entumida.

Durant tres quarts d’hora em va fer rabiar d’una manera que em feia sentir que pagava la pena, que al final tindria premi. Vam parlar de futbol, de sindicalisme i, fins i tot, de la família i de la responsabilitat de ser pare. Va ensenyar-me amb orgull una foto de la seva filla de pocs mesos que, com és natural, em va semblar preciosa i vaig acabar donant-li consells per l’ofici de pare que segurament eren sobrers i maldestres, però que ell amb ofici va saber encaixar amb discreció i naturalitat.

A prop dels seixanta anys, albires des d’una talaia incerta la casella final de la vida en la vulnerabilitat creixent dels vells a la residència i l’inici esplendorós de la maduresa en els teus fills. Penses inexorablement en el sentit del final mentre comproves amb satisfacció que pots tenir una relació adulta amb el teu fill. Llavors t’adones que tot allò que veies de color negre, només era que et feia mal el colze.