Ultimàtum

Dissabte al vespre, anem a sopar al Celler de l’Artista per celebrar el retrobament amb M., amic dels bons, que ha tornat d’un viatge al Japó. Després de contrastar els nostres pobres coneixements del país del sol ixent –per cert, algú sabia que al Japó circulen per l’esquerra?– toca donar-li novetats sobre la darrera setmaneta del procés. Li expliquem que el president Torra, després d’animar els seus amics dels CDR a continuar empenyent el govern, ha viscut en primera línia com li demanaven la dimissió, per acte seguit intentar ocupar el Parlament davant el replegament de les migrades forces policials que el protegien. Que, per evitar que el focus d’interès mediàtic se centrés en les càrregues dels Mossos contra els independentistes irats, a Torra no se li va acudir res més que llançar als morros del president Sánchez un ultimàtum que ha estat la riota de propis i estranys, que immediatament després el ple de política general, que va forçar el tancament del Parlament fa uns mesos, va haver de tornar-se a ajornar per discrepàncies de les forces independentistes respecte de la fórmula a emprar per substituir els diputats suspesos per Llarena i que l’acord que van anunciar a primers de juliol no servia el 2 d’octubre i que molt probablement el que ens han anunciat solemnement per a dia d’avui tampoc ho acabi fent.

Que pel que a mi respecta el procés, ara sí, estava tocat de mort perquè els independentismes ja no poden dissimular més estona que no tenen un projecte comú ni pensaments de tenir-lo. Que Puigdemont lluita cada cop més sol per la seva supervivència política i que la força de la gravetat acabarà imposant-se irremeiablement també en els sectors més patriòtics i tota la pesca. No sé si afectat pel jet lag o pels efluvis del fenomenal Auzells amb què vam regar l’àpat, M. amb un pèl d’agror em va transmetre el seu diagnòstic de la situació: l’única manera d’acabar amb aquesta història és que en deixem de parlar tothora i, gent com tu, el que hauríeu de fer és deixar d’escriure’n. Si no, no feu res més que alimentar-lo, igual que els seus propagandistes. Uns cubates més tard, pocs que ja no tenim edat, en M. marxà tan tranquil cap a casa seu i a mi em deixà trasbalsat i donant-li tombs al seu ultimàtum que, molt em temo que, aquest, sí que va de veres

.