Pressupostos

No em puc creure que els independentismes estiguin tan obcecats que deixin passar l’oportunitat de donar suport als PGE que ha presentat Sánchez. No puc entendre que l’aboquin a convocar unes eleccions, el resultat de les quals perjudicaria encara més els interessos dels catalans. Però malgrat que no ho entengui, no tinc tan clar com Borrell que hi acabin donant suport, com si no poguessin treure’s de sobre la bena fenícia, com a l’època Pujol. Més aviat penso el contrari. Estan tan convençuts del paper històric que han triat jugar que no preveuen ni per un moment fer uns passos enrere ni per agafar carrereta. Han anat massa lluny i ja no poden retrocedir. Ni tan sols ho pot semblar. Ens van dir que l’objectiu era una independència low cost, que arreu tothom reconeixeria immediatament. Tan clar era, que van marxar de cap de setmana tan tranquil·lament. No temien les conseqüències dels seus actes, res no els faria canviar ni molt menys les advertències dels poders de l’estat. Ara alguns són a la presó i d’altres són a l’estranger. Segurament, si els que van marxar no ho haguessin fet, ara potser no hi seria ningú. Però això no ho volen sentir.

Tot és culpa d’un Estat espanyol que pateix una baixa qualitat democràtica, sens dubte molt inferior a la que els independentistes practiquen. Mentre parlen d’això, però, s’estalvien de passar comptes sobre la seva gestió. Sobre on ens han dut el mambo, el no tinc por i els carrers seran sempre nostres. Hem passat de ser independents a reclamar la llibertat d’uns presos que custodia la mateixa Generalitat i a reivindicar un nou referèndum quan diuen que tenen un mandat democràtic del que van votar i guanyar l’u d’octubre. Tot plegat faria riure si no fes tanta pena. Exigeixen a Sánchez allò que saben que no els pot donar per no haver de donar explicacions de les seves tribulacions.

Per no tenir, no tenen ni majoria al Parlament però tant hi fa perquè no en practiquen, ni se n’espera, d’activitat legislativa. Que són tres mil milions d’euros a repartir entre set milions de catalans comparats amb els problemes penals d’una dotzena de persones a les quals no tremolarien mai les cames. No res. Tanta gesticulació per distingir-nos dels espanyols i ara resultarà que, com ells, preferim tenir honra sense barcos que barcos sense honra. Quin desori!