Hipèrbole

El relat independentista s’ha mogut des del principi en el terreny de la hipèrbole. De fet, la independència com a objectiu a Catalunya no ha deixat mai de ser una exageració compartida per les multituds, sí, però amb més d’un component que es conformaria que l’Estat mostrés algun tipus de deferència amb els catalans per fer més confortables les seves demandes. Però això a la pell de brau és demanar molt, potser massa. De manera que, per fi, la Fiscalia ha presentat les seves conclusions provisionals davant de l’imminent inici de la causa oral contra els reus del procés. I ha estat conèixer-se que els manté l’acusació per rebel·lió i començar a estripar-nos les camises de la indignació, com si tot plegat fos tan inesperat i impensable que el president Torra s’hagi vist obligat a declarar que els PGE els aprovarà la mare que va parir el covard de Sánchez. O sigui, que per contrariar-lo i perquè es foti, hem decidit disparar-nos un tret a la panxa. Fantàstic. Tot plegat faria més gràcia si no sabés tothom que estem encetant l’acte final del procés, que culminarà amb la sentència del Suprem a començaments de l’estiu que ve.

Un elemental sentit de la prudència aconsellaria acumular forces i guardar-les per quan la sentència sigui ferma, després de cinc mesos de judici, no fos cas que gastem la pólvora debades i s’arribi a l’estiu sense força ni enteniment. Però l’independentisme dominant no pot pensar ni a mitjà ni a llarg termini. Tenia pressa, ho volia tot i ho volia ara, de manera que facin el que facin els polítics sempre ho faran tard i malament per a les seves bases més radicalitzades, les úniques a les quals sempre s’adrecen, obviant les altres. I això, i no pas cap altra cosa, és el que els fa impossible sortir del cercle viciós de la sobreactuació i de les inversemblants declaracions solemnes encadenades. Només poden anar endavant. Endavant, sense idea i sense “plan”. Per això, han decidit que no poden donar més suport a Sánchez i que cal forçar unes eleccions a Espanya que és pel que es deleixen Casado i Rivera, que aspiren a aplicar un 155 permanent que arregli d’una vegada el problema català. Qualsevol observador neutral se’n faria creus, però aquí immersos en la hipèrbole, no podem ni volem distingir entre el PP i el PSOE, que com tothom sap són la mateixa merda espanyola