PAS A NIVELL
Banca
Que la banca sempre guanya és assumpte sabut i acceptat per la saviesa popular, de tota la vida. Només quan les coses es fan sense delicadesa, la gent s’hi revolta. El problema, doncs, no és que no sapiguem que, quan ens veiem en la necessitat de manllevar diners, perdem la nostra llibertat. El que passa és que fa ràbia haver de sotmetre’s per nassos al seu diktat, sigui quina sigui la situació. És, certament, un privilegi però, al cap i a la fi, un privilegi benigne, sobre el qual se sustenta l’estabilitat de qualsevol nació, si no, que els ho preguntin als grecs. Regular les relacions entre la banca i els seus clients per fer-les més equilibrades ha estat un esforç civilitzador realitzat al llarg de molts anys i ha donat els resultats que pot donar. En aquest sentit, les sentències del Suprem que emparaven el canvi del subjecte de l’impost de transaccions immobiliàries eren una conquesta democràtica en la línia de clarificar els escenaris contractuals dels préstecs hipotecaris i allò que corresponia en bona lògica a cadascuna de les parts contractants. Al final, era un acte innocu per a les arques públiques (i per a la ciutadania) perquè es discutia sobre qui havia de pagar-lo i no pas sobre la seva existència, excepció feta del PP.
La retroactivitat de la mesura era el que generava problemes de difícil digestió, tant per l’Administració com per la mateixa banca. La manera tan rude i tan poc habitual d’abordar-ho és el que ha encès totes les alarmes socials i el Govern Sánchez ha reaccionat amb molta agilitat a un problema que amenaçava de podrir-se al seu intern. Sense retroactivitat, perquè les lleis no poden ser-ho, ha legislat per decret que, a partir d’ara, l’impost el pagaran els bancs. L’honor de la política ha estat salvat en el darrer segon però no pas la butxaca dels prestataris, que ho pagaran amb interessos més alts o en comissions més cares, segons han anunciat els banquers, tan tranquils, ells. No hauria de ser cap sorpresa per a ningú, o dit d’un altra manera, tothom sabia que això ho acabarien pagant els que manlleven diners. La qüestió és per què la política ho ha obviat en la construcció del seu discurs que, pel que es veu, continua necessitant tòtems als quals culpar de tots els nostres mals, que no són pocs.