20-N

Avui, fa 43 anys de la mort de Franco. El fet biològic, com l’anomenaven els seus adlàters, finalment va arribar després de la terrible agonia a la qual el van sotmetre deliberadament els seus familiars. Espanya era diferent, segons afirmaven els publicistes de l’època, i les persones que l’habitàvem n’érem plenament conscients. L’allau de turistes que venia cada estiu, la seva manera de vestir i de fer, els seus pentinats i, fins i tot, els seus cotxes ens ho plantaven als morros constantment. Davant seu, érem pobres, acomplexats, masclistes i reprimits. Catalunya, a més, era un país oprimit. Als col·legis ens ensenyaven en castellà, que ja no era la llengua de l’imperi però encara era la única llengua oficial de l’estat. Els ajuntaments eren governats per franquistes catalans, que n’hi hagué, eh!, els més hàbils dels quals van saber passar, sense solució de continuïtat, de fer la salutació romana a ballar sardanes als aplecs de festa major. Molts d’ells van blanquejar el seu passat sota el paraigües de Jordi Pujol i el seu partit, cosa que a ells els va permetre culminar impunement la seva metamorfosi mentre continuaven manant a les institucions i, al partit, gaudir l’herència de les xarxes de poder municipal del franquisme per acabar esdevenint el pal de paller del catalanisme, fins que els seus fills i nebots van arribar a l’edat de rebre de nou el poder, degudament legitimat.

Quaranta anys després es parla poc d’aquest fenomen i d’aquell temps si no és per glosar l’antifranquisme del president Pujol o per qüestionar el pacte constitucional que va permetre tancar aquella etapa tan fosca de la nostra història i obrir-ne una altra de molt més brillant i que ha durat fins fa ben poc. Espanya i Catalunya han canviat radicalment. Ja no som diferents i acomplexats ni reprimits. Al contrari, quan hem tingut ocasió ens hem comportat com a nous rics morals i materials. Els nostres nivells de llibertat no són menors que els dels països del nostre entorn i, en alguns aspectes, els hem donat lliçons de franc, com ara en el tema del matrimoni homosexual. La mort de Franco va galvanitzar el país i li va donar esperança, de manera que tothom va sentir-se cridat a participar en la construcció d’un país nou fent una constitució per a tothom i, per tant, amb concessions a l’adversari. Sí, allò que ara mateix sembla impossible.