Història

Ahir van complir-se quinze anys dels atemptats de l’11-M a Madrid, la pitjor massacre terrorista a l’Estat espanyol. Alguns autors li concedeixen el moment fundacional de l’actual i lamentable situació a casa nostra, el famós dia en què “todo se jodió en el Perú” i en què molts espanyols i alguns mitjans de comunicació van perdre el respecte al principi de realitat. El PP no va poder pair mai la seva derrota i sempre va considerar que ZP havia arribat al poder immoralment, aprofitant-se de l’impacte emocional causat pels atemptats sobre l’electorat. Els anava tan bé que ETA fos la responsable que van precipitar-se a fer unes valoracions polítiques que la realitat no suportava, de les quals no van ser capaços de desdir-se i, de fet, encara no ho han fet. La dreta aznariana mai no ha demanat disculpes per la seva actuació al voltant de l’11-M i tot el que ha passat després en la política espanyola no s’entén si prèviament no es posa aquest filtre sagnant.

La dreta mai no va acceptar aquella derrota i, per primer cop des de la transició, va començar a qüestionar la legitimitat dels altres i ZP va triar el guerracivilisme com a instrument de defensa. La guerra d’esqueles als diaris va ser la primera manifestació i la Llei de la Memòria històrica, el seu esperó definitiu. De sobte, ja no se li preguntava a ningú cap on anava, sinó que, sobretot, calia saber d’on venia. Políticament, el debat se simplificava, de nou, entre rojos i nacionals i acte seguit la societat també ho va fer. La crisi va esclatar i l’optimisme antropològic de ZP i la seva negativa a entomar-la va conduir el PP a una victòria abassegadora. Un altre cop, el principi de realitat s’imposava als somiejos. El moviment del 15-M hi va contribuir notablement. Ja no es tractava de dretes o esquerres, sinó d’enfrontar-se als de dalt. La casta contra la gent. Més polarització. La gestió de la crisi va fer la resta. Rere seu quedaven els perdedors, que sense culpa ho perdien tot, casa inclosa, i els culpables, els directius bancaris, que passaven a la jubilació amb quantioses indemnitzacions, mentre els escàndols de corrupció s’estenien arreu. Finalment, l’independentisme va incorporar les dretes catalanes després de l’ocupació del Parlament i del vol gallinaci amb helicòpter del president Mas. La resta, com vostès saben, és història viva que s’està jutjant.