Urgell

Dissabte passat, van complir-se 10 anys de la inauguració, amb més pena que glòria, del primer tram de reg del canal Segarra-Garrigues, les incògnites que pesaven sobre la viabilitat del qual continuen estant plenament vigents. Sense garanties certes d’aigua, el canal continua pagant les penyores ecològiques, demogràfiques i econòmiques d’una agricultura que necessita, com en tants altres sectors de la nostra economia, repensar-se. La casualitat ha volgut que aquest aniversari hagi coincidit amb la presentació dels plans de modernització dels canals d’Urgell, del sistema de regadiu dels quals ha format històricament part el mateix Segarra Garrigues. Els canals d’Urgell han estat l’obra econòmicament més transformadora del nostre territori i la més disruptiva, ja que la seva construcció, fa segle i mig, marca clarament un abans i un després. Va permetre l’arribada a la modernitat d’un territori conegut com el clot del diable, per la duresa de les condicions de vida que oferia als seus habitants. Va significar per a nosaltres tant com les exposicions universals i els jocs olímpics junts ho van fer per a Barcelona, i sembla raonable pensar que escometre ara la seva modernització, tal com planteja el seu president, Amadeu Ros, és el que cal per garantir una bona pila més d’anys de prosperitat per a la plana de Lleida. Mil milions d’euros en tenen la culpa i l’aprofitament modern de l’aigua amb substitució dels sistemes tradicionals de reg, recuperació dels salts d’aigua per a la producció elèctrica i la readequació dels camins de banqueta per convertir-los en 325 km de vies verdes. Conformen l’equació a plantejar i resoldre per tal de confegir el nostre particular new green deal, la revolució verda que ens ha de permetre guanyar el futur de les nostres comarques i de la seva gent. Per tot plegat, em sembla imprescindible que els lleidatans i lleidatanes parem atenció al que la nova junta de l’Urgell vagi dient a partir d’ara i sobretot hem d’estar escoltant activament allò que les diferents administracions (catalana, espanyola i europea) els vagin responent. La plana de Lleida i les terres que els canals reguen tenen el seu futur empenyorat. La proposta d’Amadeu Ros i la seva junta arriba en el moment oportú al lloc indicat. Confio que aquest cop estiguem a l’altura.