Estiu

Un cop més, Portbou ens acull amb la mateixa generositat de sempre. És impossible no trobar-s’hi a gust, deixant que les hores s’escolin sense cap ànsia. A la platja gran la gent va i ve sense ordre ni concert. Tothom cerca la part alíquota de felicitat a què té dret, la que miraculosament ens atorga la frescor de l’aigua i la calidesa del sol. No hi ha res que ens amoïni ni ho volem. Si de cas, el desenllaç de l’afer Neymar Jr., el futbolista que fa uns anys va decidir deixar el Barça de Messi per anar a París, d’on ara, vés a saber per quins set sous!, vol tornar. Els diaris esportius viuen el seu momentum. Tot són rumors sobre fitxatges i canvis de samarreta per diners i glòria i, esclar, ells s’hi escarrassen. Ho sento per la gent que no fa vacances, que no pot fer-ne o no vol fer-ne perquè creu que la seva situació personal o professional els ho impedeix. Personalment, he arribat al període estival completament fos. Els canvis professionals i personals generen ansietat, dubtes respecte a la capacitat que tens per entomar-los o sobre la línia argumental a què heu decidit dotar-los. De sobte, t’adones que un parèntesi i una mica de distància et provaran. Que quan d’aquí a uns dies tornis a ser al mig del terrabastall hauràs recuperat forces i estaràs en millors condicions d’afrontar la tardor i l’hivern, que vénen prenyats d’hores decisives i de situacions històriques. Molt probablement, l’estiu sigui una il·lusió, un trompe-l’oeil, una farsa ben lligada, un estat d’ànim en què cerquem retrobar-nos a nosaltres mateixos per fer-nos una idea de qui som en realitat. Des que vaig posar-hi el peu per primer cop aviat farà quaranta anys, Portbou sempre m’ha tractat bé. M’ha donat una companya, una família, uns amics i un horitzó vital confortable. No ho esperava i molt probablement tampoc no ho buscava, però des d’aquell mateix moment que em vaig asseure a la terrassa de l’Àncora, ja mai més no me n’he volgut deslligar. Enguany, hi hem arribat amb el cor encongit i mínimament alleugerits perquè els problemes de salut que amenaçaven l’edifici familiar han resultat menys greus del que temíem. D’aquí a deu dies tornarem a casa, amb més bronze del que portàvem a sobre i amb tota l’energia i les ganes d’entomar allò que el destí ens tingui preparat. Cada any diem el mateix i després passa el que passa, però.