Imbècil

No puc pas al·legar ignorància. Estava avisat per l’experiència d’anys i panys de lector de diaris que la política era una activitat no apta per a persones sensibles, però veure publicada en primera pàgina d’aquest diari amb lletres destacades el rànquing de la declaració de béns de tots els companys i companyes del consistori de Lleida m’ha causat una profunda impressió.

I això que el mateix dia era notícia l’ampliació de 22 h de Cimalsa i la consegüent i hipotètica creació de 600 llocs de treball o la presentació de l’informe de l’abadia de Montserrat sobre la pederàstia comesa per un dels seus monjos de manera contumaç, coses que acostumen a tenir molta preferència en el seu tractament mediàtic. Però això és com quan algú t’explica la seva malaltia: una cosa és la solidaritat i la compassió que et provoca i una altra de molt distinta és que et passi a tu. Ja sé que és una comparació una mica agafada pels pèls, ja que la malaltia et ve sola i a la política hi vas perquè vols, però em sembla que aquells que em llegeixen amb una mica d’empatia ja entendran del que els estic parlant.

Com en la resta de les coses de la vida, tant important és el què com el com. De manera que allò que es fa en nom de la transparència acaba convertint-se en un striptease pornogràfic i obscè en què els protagonistes, almenys el que els parla, se senten escrutats com a sospitosos d’haver comès el delicte de gosar presentar-se a unes eleccions. En el pecat va la penitència, em diran els més descreguts. Tenen raó.

No tinc dret a queixar-me. No ho faig. Penso en què estava pensant quan vaig decidir fer aquest pas i crec que sent equànime hi va haver una part noble i ingènua i una altra, d’egoista. La primera em deia que encara podia fer coses per millorar la meva comunitat; la segona, que tot plegat m’ajudaria a sortir d’un cert llanguiment vital cap a la jubilació i la vellesa, sense esperança. Alguns amics, em van advertir, com ja he explicat abans, si no sabia on em posava; d’altres, potser daurant-me la píndola, em van dir que en aquest món feia falta gent com jo. No els en faig cap retret. Només faltaria. Jo solet em vaig posar de potes en aquest circ detestable. Només espero no molestar ningú si expresso en veu alta la meva decepció per haver estat tan imbècil de fer passar la meva família per aquest tràngol.