Sant Miquel

Sota un bat de sol implacable, els discursos polítics tenen efectes secundaris imprevisibles. Enguany m’he estrenat com a regidor de la Paeria a la fira de Sant Miquel i, no em preguntin per què, però entre les paraules solemnes dels intervinents i el mal d’esquena que em provoca estar palplantat i immòbil, he evocat les primeres estades lleidatanes del nen del poble que ara aviat farà un milió d’anys. Per aquella canalla pobra, la capital del Segre no era la ciutat llunyana ni la dels ideals que el nostre poeta glossà, sinó una cosa més prosaica. A Lleida s’hi anava només de tant en tant a causa d’alguna sonada festivitat familiar que motivava la compra d’alguna peça de roba important que substituís el tronat vestuari de diumenge o el calçat fet malbé de tant usar-lo, després de passar diverses vegades pel sabater. Visitar Lleida era un estat d’ànim. Hi arribàvem de bon matí en trens de vapor de seients de fusta de noms alegres com ara Platillo o Ligero a tocar els pianos del Baratillo, la visió de la façana del qual, farcida de joguines i animalons, ens causava una impressió similar a la que la del portal de la glòria deu causar als pelegrins a Santiago. O a comprar vestits de primera comunió, abrics de creixença i sabates Gorila, que portaven de regal una pilota verda de goma que ens semblava un tresor i que perdíem embarcada a les teulades del poble, molt de temps abans que els pares ens en poguessin comprar unes altres. I què dir-los de la fira de Sant Miquel? Que era un lloc fantàstic ple d’enginys estranys en què ens regalaven gorres de visera i globus de colors i Sugus de tots els sabors. A Lleida, la gent de poble només hi veníem a fer coses importants, com anar al metge especialista, o ja de més grans, a fer-nos el nostre primer DNI. En un d’aquests viatges a la capital, tornant de passar el dia a la fira, se’m va acudir canviar la lletra d’una cançó, llavors de moda, que interpretava l’inigualable Luis Aguilé, que amb una tornada enganxosa, com totes les seves cançons, deia: “Cuándo salí de Cuba, dejé mi vida, dejé mi amor...”, de la qual jo, cansat i ja melangiós de l’esplèndida jornada passada, amb el cap repenjat a la finestreta del tren i tot fitant el campanar de la Seu, vaig canviar Cuba per Lleida, que hi encaixava com un clau. Encara ho fa. Els discursos, ves!, normalets.