Jubilacions

Hi ha professions que imprimeixen caràcter. Vagin vostès a saber per què. La de ferroviari, n’és una. La de periodista, també. Si vostè és policia, bomber o advocat o metge o infermer, probablement, també ho pensi. En el fons, tots ens creiem especials i fins fa poc la professió era una de les coses que dotaven d’identitat. Començaves de jovenet, recent sortit de l’escola o de la facultat amb ganes de menjar-te el món i de canviar-lo. De jove, creus que només cal posar-s’hi i que els que t’han precedit no en sabien o no ho havien desitjat prou per aconseguir-ho, que s’havien acomodat, aburgesat, en dèiem abans. Fins que el temps et posa al teu lloc i un dia descobreixes que vas a dinars de jubilació de companys que van compartir amb tu els anhels juvenils i els seus afanys. Mires el llibret del paper de fumar i t’adones que ja veus el fullet vermell. Et queden quatre papers de fumar i dos telenotícies per passar a la reserva i t’emmiralles en les emocions del company que pretén passar comptes amb la seva vida laboral i amb els companys i companyes, els quals ja han begut tant que no estan de romanços i t’emociones fins que et cauen galta avall llàgrimes negres de joia i de dolor. Divendres, em va ferir la fletxa de la jubilació d’un company, ferroviari i sindicalista, al qual sempre he respectat i estimat molt, tant en allò personal com en allò professional i en sentir-lo vaig saber que necessitava fer net, sense deixar-se res ni a ningú per a poder passar pàgina i començar de bell nou una altra vida, fugint del terrible clima lleidatà i per nedar a mar obert mentre el cos aguanti i, mira per on, el meu cap se’n va anar cap un altre company i amic que tenint una altra professió també és a punt de passar a millor vida. A l’home li ha agafat per escriure novel·les, dues de les quals m’ha passat en primícia abans de ser impreses. A l’última, em sembla perquè encara no hem parlat, que també ha decidit fer dissabte amb la seva joventut amb una cruesa i sinceritat que frapa. La mera idea de la jubilació, dic jo, els ha afluixat les motlles de l’autocontenció i els ha fet lliures de dir i de fer el que pensen i, jo entotsolat, tot mirant el meu gastat Smoking, m’he sentit confortat, sentint enveja de la seva nova situació. Certament, Pascal, el cor té raons que la raó ignora.