Investidura

Una setmana després de les eleccions sembla que hagin passat mesos. Tot queda molt lluny i al mateix temps massa a prop. Sense aparent solució de continuïtat, Pedro i Pablo han passat d’odiar-se cordialment a abraçar-se amb un entusiasme adolescent. Ho haurien pogut fer al juliol i no ho van fer i han calgut unes altres eleccions i la segona irrupció de Vox perquè deixessin córrer les diferències insalvables que els van impedir formar govern quan tocava i tot era més fàcil, almenys en aparença. Ni tan sols la colossal desfeta de Cs sembla jugar a favor de la investidura d’un nou govern, que no havent-hi alternatives, seria el més assenyat. Però es veu que en política ja no queda ni el rastre de la responsabilitat i el seny que ara ens serien tan útils. Per tant, roda el món i torna al Born. La formació de govern a les Espanyes torna a restar en mans dels independentismes catalans, dels quals el cupaire ja va advertir que el seu interès és exclusivament el de contribuir a la seva ingovernabilitat, el postconvergent continua enredat en les seves contradiccions polítiques i morals, ara a Waterloo, ara a Barcelona i el d’ERC, que fa temps que apunta cap a la moderació però que no acaba de disparar, sembla desitjós de fer sortir del bucle on es troba el procés però no vol pagar-ne els peatges electorals que comportaria. Tot plegat un déjà vu al qual cal sumar l’actuació del Tsunami Democràtic, que sembla atansar-nos cada dia que passa una mica més cap a la confrontació civil entre catalans i cap a la ruïna de moltes empreses i sectors econòmics del país. No facilitar la investidura del govern de Sánchez equival a una nova convocatòria d’eleccions en què l’únic segur és que no en sortirà un govern més sensible cap a la causa catalana. Facilitar-lo, per contra, és tant com assumir el desagradable rol del traïdor i un suposat càstig electoral en les properes eleccions al Parlament. El dilema és el mateix de fa temps i encara que el context canvia, ningú no sembla veure’s capaç de desfer el nus de la veritat. En els propers dies veurem què passa, però molt em temo que si no és en el darrer segon del darrer minut ningú no farà el pas necessari per arranjar la qüestió. Un cop s’ha tret la pasta de dents del tub, tornar-la-hi és una feina titànica que ningú no sembla disposat a fer.