Pc

Als anys 60 del segle passat, el món vivia la que probablement serà considerada l’etapa d’un major creixement econòmic amb el repartiment més equitatiu de la riquesa generada entre totes les capes socials. Aquesta millora dels estatus econòmics de la majoria de gent va començar a desbordar el règim moral amb el qual els diferents sistemes religiosos havien controlat les seves societats. Ja fos la catòlica, l’anglicana o les diferents esglésies evangèliques a Occident, qui dictava el que estava bé o malament eren els ministres de Déu, fos quin fos. Les demandes socials i els continus avenços tècnics van impulsar el canvi de paradigma d’un escenari tancat, en el qual els rols laborals, culturals, sexuals, etc. estaven molt definits i eren seguits per pràcticament tot el conjunt social, amb algunes excepcions que en el millor dels casos es toleraven i més sovint es reprimien. Als setanta, quan semblava que la moral dels hippies s’acabaria imposant, igual que ho va fer de manera definitiva la seva indumentària informal, la crisi del petroli ho va capgirar tot. Als 80, el retorn al poder del conservadorisme moral i religiós combinat amb el ressorgiment del capitalisme salvatge va fer que, de sobte, valgués tot. L’arribada del punk, del no future i la seva estètica agressiva i volgudament horripilant, va acabar legitimant la dissidència i l’anti-moral.A partir d’aquí, durant els anys 90, als EUA i concretament al món universitari i en sectors d’esquerra, va néixer la correcció política, que hores d’ara ja s’ha estès com una plaga en l’àgora pública occidental fins a considerar-se fora de tota discussió que existeix una relació proporcional entre poder, és a dir, la possessió de la paraula, i la influència que amb aquesta es pot exercir, la qual, a més, només es troba en mans d’unes majories que trepitgen els drets d’unes minories. Tot plegat tenia la lògica de la reparació pels danys causats amb anterioritat pels nostres antecessors i ha acabat imposant-se com la regla imperant en les relacions socials. El problema és que, a la pràctica, la relació de víctimes i agreujats amb ganes de reparació no para de créixer, de manera que si fem cas al que ens expliquen els mitjans, en lloc de justícia universal sembla que hàgim assolit la injustícia general. Tant és així que en el món de la correcció política no hi cabran ni l’humor ni la ironia. Són ofensius, diuen.