Cap d'any

Escric això diumenge al migdia. Amb el sol mediterrani de finals de desembre escalfant-me l’esquena, tot sentint-me un desertor de la boira que, encara que més tard de l’acostumat, ha acabat instal·lant-se de manera perenne al far west català. No em sap greu confessar-ho, milito entre aquells indígenes que denigra el meteor més representatiu de la terra ferma i me n’escapo tant com puc.

Enguany toca, per circumstàncies familiars, passar el cap d’any a Portbou. Tot un luxe, vist des de qualsevol perspectiva. Tampoc me n’amago i al bell mig del temut anticicló només hi sé veure avantatges. Temperatura propera als vint graus, sense gota de vent ni rastre de núvols, tot invita a deixar anar llast personal oblidant-se dels disgustos i punyalades de la política per lliurar-se al vici solitari de la lectura dels llibres endarrerits. És el que faig, sense remordiments ni impostures.

Avui, acomiadem un any estrany en què sembla haver-se normalitzat la mentida com a moneda política de valor universal. Miris on miris, res no és el que sembla. Més valdria anar-s’hi acostumant perquè no sembla pas un fenomen temporal. Ans al contrari, les fake news han vingut per quedar-se i governar les nostres vides. En un món en què les identitats s’emmirallen en les dels altres, res no pot impedir els greuges i la consegüent victimització; una cosa que fins fa quatre dies estava mal vista s’ha convertit en el signe dels temps. Tots volem ser víctimes d’alguna injustícia i mirar-nos al mirall del carreró dels gats. El més terrible, però, és que podem fugir de tot excepte de nosaltres mateixos, i fer-se la víctima tampoc no és tan senzill en un món ple de víctimes competint entre si per rebre les compensacions a les quals creiem tenir dret. Jo mateix, fugint de la boira, em pensava que la llum empordanesa, la tebior del seu sol i el dolce far niente inherent a les vacances nadalenques, m’alliberarien de totes les noses acumulades durant l’any que avui acaba. Una altra contradicció amb què carregar la motxilla personal que penja de les nostres espatlles, com les boires lleidatanes de cada hivern. Així doncs, afrontarem l’any que entra a les palpentes, immersos en la boira, sense full de ruta ni pla de viatge, tot confiant que, aquest cop sí!, l’optimisme de la voluntat venci el pessimisme de la raó.