Pour quoi pas?
Si algun imprevist de darrera hora no ho impedeix, avui, tindrem president del Govern. No és poca cosa. Tal com ha anat, podia pensar-se que, en aquesta ocasió, tampoc ho assoliríem i que els dimonis particulars de l’estat espanyol ho impedirien, encara que només fos per estar a l’altura del seu tarannà històric. Però, mirin per on, aquest cop ha sortit cara i ni tan sols la ràbia de les tres dretes espanyoles ho ha pogut evitar. Les dues espanyes de sempre han tornat a mesurar forces i pel canto d’un duro tot torna a ser possible.
Un govern de coalició d’esquerres, suportat per les forces nacionalistes perifèriques, tindrà la responsabilitat de tirar endavant un programa regeneracionista en què la justícia social, l’ecologisme i el feminisme siguin els pilars fonamentals, mentre que s’enceta el debat per resoldre les diferents vies d’aigua territorials amb plantejaments polítics realistes. Tot és possible, però tot està per fer. Dependrà de l’actitud de cadascuna de les parts implicades en la governabilitat i de si les forces que se situen als extrems de l’arc parlamentari són capaces de fer saltar pels aires la voluntat d’entesa de les forces que li donen suport. No serà fàcil. Però avui tinc ganes de ser positiu i crec no dir cap bajanada si afirmo que tot podia haver anat molt pitjor. Per exemple, que ERC no hagués aguantat la llufa de la JEC ni les sortides de to dels hiperventilats de la causa.
Per tant, ja poden les dretes espanyoles continuar gesticulant tot el que vulguin, com si fessin putxinel·lis, que, un cop passada la investidura, no tindran cap més remei que encarar els seus problemes interns, que no són pocs i que necessiten reformulacions ideològiques que degudament adaptades als nous temps els facin sortir del terrible atzucac en el qual es troben. Ineludiblement, les dretes espanyoles han de fer dissabte emocional, si no volen que la merda se’ls mengi i com més triguin més difícil els serà fer-ho, perquè Vox els ha pres el discurs tremendista i ja no els el tornarà.
Ja els he dit abans que avui porto el vestit optimista i, tot i que no he fet llista de bons propòsits per a l’any que tot just encetem, permetin-me pensar que 2020 ens compensarà de totes les malifetes provocades pels seus antecessors. Pour quoi pas?
