Diàleg

La paraula més emprada pels mitjans i per la política durant la setmana passada ha estat la de diàleg. Per fi, després d’un munt de temps de no practicar-lo, els presidents de la Generalitat i del govern espanyol s’han trobat al voltant d’una taula, en la qual, a diferència d’altres vegades, han decidit que continuaran parlant en una mesa de diàleg polític bilateral que encapçalaran ells mateixos i que començarà la seva singladura durant aquest mes de febrer. Una cosa que semblava impossible tot just fa uns mesos i que no hauríem d’haver perdut mai, ara, es recupera. Sorprenentment, hi ha qui no ho troba bé. D’una banda, la triple dreta casposa, xulesca i taronja que, imbuïts de l’esperit de croada que els inspira els temes territorials, ha amenaçat amb no sé quantes catàstrofes i una quantitat similar de querelles que, si més no, segur que no contribuiran a la generació del clima adequat perquè el diàleg pugui ser fructífer. De l’altra, els Karlins (de Puigdemont), que en el seu moment, atiats cínicament per ERC, van tirar-se a una piscina, la DUI, en què no creien i que sabien que no contenia prou aigua, i ara no volen que ningú se’n desdigui sense el seu permís. Ambdues parts estan interessades a dinamitar el debat abans que faci massa camí i retirar-se’n sigui més complicat. Mentre el govern espanyol té l’incentiu de la imprescindible aprovació dels PGE per a mostrar la seva cara més dialogant, ERC té el de pensar que ha arribat el moment de liderar el país en solitari. La paradoxa, però, és que ni ells mateixos s’ho acaben de creure. És com si sentissin vertigen de fer el sorpasso per instal·lar-se definitivament en el més alt del podi de l’independentisme català. Per això no hi ha manera que es mirin als ulls quan parlen. Els socialistes perquè han de protegir-se de les diatribes que, sense treva, li venen per la dreta i els republicans perquè han de cuidar-se del foc amic de l’avantguarda independentista. Ras i curt: el soroll de les veus parlant totes alhora conforma un batibull considerable, en el qual és molt difícil discernir el gra de la palla. L’únic segur és que la primera passa per aquest llarg viatge ha deixat una petjada més nítida que les anteriors en la societat catalana. Certament, els tenen un problema monumental i, de passada la resta de catalans, també.