8M

La lluita per l’empoderament de la dona és imparable, d’això no en tinc cap dubte. I que és una lluita justa i noble, tampoc. També sembla poc discutible que la immensa majoria de la societat se situa al costat de les seves reivindicacions, se les mira amb simpatia, si més no. Tenen molta raó quan no es consideren un col·lectiu, un altre segment de població. En són la meitat, sinó més. Per tant, no és una qüestió de reparació envers un grup social més o menys nombrós, sinó de Justícia amb majúscules, un afer de civilització al qual caldrà dedicar-hi tota classe d’esforços i afanys. La llei de llibertat sexual, que és a punt d’iniciar el seu tràmit parlamentari en el Congrés dels Diputats, més enllà de les polèmiques internes que ha ocasionat en el govern de Sánchez, pretén regular alguns aspectes de fons de les relacions interpersonals per facilitar la tasca judicial quan s’hagin d’interpretar comportaments incorrectes. Més enllà dels estira-i-arronses provocats pel pas del “no és no” al “només sí és sí” en el marc de les relacions sexuals, em sembla especialment encertat que es penalitzin les floretes i les actuacions intimidatòries de caràcter masclista al carrer. Així doncs, em sembla que només cal mirar una mica enrere per veure que, tot i que resta molt camí per fer, no és menys cert que s’ha avançat molt. Ja ningú qüestiona impunement que una dona pugui fer allò que li plagui, ja sigui professionalment o personalment, i aquells pocs que ho fan reben el menyspreu generalitzat del conjunt de la societat. Diria que, malgrat ser una bandera tradicional de l’esquerra, justament per la seva dimensió, la lluita feminista s’havia convertit en les darreres dècades, amb tots els matisos que es vulgui, en un espai transversal i això havia contribuït a fer-la créixer exponencialment. D’un temps ençà, però, la dreta extrema ha trencat el consens i ha decidit plantar-li cara. No em sembla bé, però ho trobo consegüent amb la seva manera de veure el món. Gairebé diria que és lògic, ja que el seu model de societat és l’antítesi de la igualtat, també en aquest camp. Ara bé, que les mateixes associacions de dones, com ha passat en els darrers dos anys a Lleida, siguin incapaces de convocar unitàriament la jornada del 8 M, em sembla nefast per la causa que defensen. Ja em perdonaran però crec que algú ho havia de dir!