Esperança

Una setmana de confinament. Tothom a casa, excepte aquelles persones que són imprescindibles per garantir els drets bàsics de la resta. Setmana de tensió entre aquells més recalcitrants a seguir la disciplina que se’ns imposa pel nostre bé i els cossos de seguretat. Setmana d’homenatges recíprocs entre sanitaris i policies, molt sentits des de les balconades i finestres del país. Hem passat, sense solució de continuïtat, de les brometes més o menys simpàtiques a la por més desoladora. Mai no havíem viscut una tragèdia d’aquestes dimensions i, el que és encara més fotut, mai no ens havíem imaginat que fos possible. La meva generació encara va créixer sota l’impacte de la guerra civil i, quan ens mostràvem capriciosos a l’hora de menjar, sempre hi havia un adult que ens recordava que si haguéssim passat una guerra no seríem tan tiquismiquis a l’hora de menjar. Tret d’això, mai no havíem estat tant a tocar d’una hecatombe d’aquesta magnitud. Com carall, doncs, havíem d’estar preparats per donar respostes a allò que no sabíem que podia passar i a la velocitat rampant a la qual ho ha fet? Continuem fent-nos preguntes respecte què podíem haver fet abans, sense adonar-nos que això ara ja no té remei ni sentit. En canvi, n’estic convençut, molt aviat ens en farem d’altres que en tenen i molt. Ara ja sabem que el nostre sistema de salut pública és la clau de volta del nostre benestar personal, però que també ho és de la nostra economia. Si algú, en algun altre moment en el futur, gosa plantejar, de nou, retallades, rebrà una resposta contundent per part d’una societat angoixada i atemorida, que en el tràngol potser s’hi haurà deixat el carpe diem adolescent per adquirir la gravetat de la maduresa per distingir allò que és realment important en el moment més oportú.

Sanitaris i policies, sí, però també tota aquella munió de gent treballadora que, des dels seus respectius àmbits professionals menys visibilitzats, han complert amb escreix el seu deure cap als altres per tal de garantir el funcionament bàsic de la nostra societat.

Mereixen tot el nostre reconeixement i gratitud i que el seu heroisme fosc i quotidià no se’n vagi en orris per culpa de quatre brètols. Siguem responsables, tinguem esperança!