Europa

Per a la meva generació, la que va fer la seva infantesa i primera adolescència en el tardofranquisme, Europa representava exactament allò que descrivia Espriu: el país “nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç...”. A les acaballes de la dictadura, qualsevol contacte amb turistes europeus, els seus cotxes, els seus vestits, els seus comportaments desimbolts, ho confirmaven, encara que només fos per contrast. Perquè certament era obvi que nosaltres érem, com també deia el poeta, “covards i salvatges com la nostra pobra, trista, bruta, dissortada pàtria”. Eren els temps del landisme en el cinema o de Mariano Haro en el món de l’esport, que encarnaven esplèndidament la mediocritat de l’esperit hispà, tot i que l’acompanyaven amb uns notables trets de dignitat i d’amor propi que ens semblaven encomiables, tot i que segurament només ens ho semblaven a nosaltres. Des que l’any 1986 vam entrar a la llavors CEE, Espanya va fer un salt qualitatiu que en certs moments, a primers del segle XXI, ens va fer pensar que l’herència maleïda del dictador s’havia diluït fins a desaparèixer. Gràcies als fons europeus de cohesió, les nostres regions més deprimides semblaven rebre per una vegada en la nostra història vent de cua, i bufava tan fort que fins i tot vam arribar a creure’ns que els socis europeus ens apreciaven i valoraven en el que mereixíem. El miracle espanyol, deien admirats els europeus, mentre elogiaven la síntesi de professionalitat i maneres de viure la vida de què érem capaços. La relació idíl·lica va durar fins que va arribar la crisi del 2008. Llavors la gent del nord que tant havíem admirat i a qui tants diners devíem perquè, suposadament, ens tenien confiança, van passar a actuar com a usurers i van imposar-nos un austericidi social que va acabar per afeblir el nostre sistema públic de salut, com tristament ara sabem. En aquell moment ens van fer creure que el que ens passava era per haver viscut com cigales mentre ells ho feien com formigues. Però ara que el Covid-19 no fa distincions de cap mena, que els bàrbars del nord s’ho mirin amb la mateixa fredor i cruesa és del tot inacceptable. Si no tenen la decència d’arreglar-ho en el proper Eurogrup, la construcció europea haurà mort amb molta pena i gens de glòria.