Confiança

Després de cinc setmanes de confinament, comencem a parlar de com alleugerir-lo. Francament, ja en tenim ganes. Sentim la imperiosa necessitat de tornar a la normalitat, tot i no saber ben bé quin significat tindrà a partir d’ara aquesta paraula. Per saber-ho, en primer lloc, caldrà no confondre desitjos i realitat i ajustar la dosi de la medecina al punt de la seva màxima efectivitat amb el menor cost possible, tant econòmic com sanitari. I això no és precisament un repte menor. Tot plegat fa que estiguem vivint la crisi (sanitària, econòmica, social i política) amb molt neguit, ja que ningú ens trasllada (suposant que sigui possible) arguments amb prou auctoritas. Hi va haver un moment, curt però intens, en què triomfaven missatges despectius respecte la gravetat del virus. Els Trumps, Putins, Bolsonaros, Johnsons i els seus èmuls van representar una fugaç, temerària i ridícula peça de teatre de l’absurd que la magnitud de la tragèdia i el pas dels dies ha diluït com el sucre. Ara ja tenim clar que el virus no fa bromes i mata tothom qui pot. També sabem que, des d’un punt de vista sanitari, hem passat el pitjor, però que encara hi ha clars riscos de recaiguda. La resta són incògnites. L’únic segur, però, és que caldrà alliberar ingents quantitats de diners perquè la situació econòmica no es deteriori tant que es converteixi en una catàstrofe social d’imprevisibles conseqüències polítiques. Aquest és el quid de la qüestió: serà capaç, una política en hores baixes, amb la seva legitimitat greument qüestionada per totes bandes, amb plantejaments sectaris i mirada curta, de guiar-nos a port segur? Enmig d’aquest temporal de trols, fakes i xarxes de destrucció massiva, la única resposta assenyada i coherent és que no, que no se’n sortirà. Però el cas és que aquesta resposta tan probable és l’única que no ens podem permetre. Sens dubte, hem de confegir una mirada crítica i racional sobre què ens ha passat i per què hem arribat fins aquí, però carregar les tintes en la crítica no ens traurà del fang en què estem. Si de cas ho acaba fent alguna cosa seran la fe i la confiança en els altres, en el fet que tothom està complint bonament amb la seva part del pla. La resta només serveix per minar-nos la moral, que diria Antonio Recio.